El 29 de novembre de 2024, durant un acte celebrat a Castellterçol, l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va desacreditar formalment el projecte independentista en afirmar que Catalunya “no serà mai independent”. Va recordar que, des de la seva joventut, no creia en la viabilitat d’aquesta via i va advocar per construir una Catalunya autònoma i sostenible, preservant la llengua, la cultura i l’educació. Pujol va instar els partits independentistes a garantir la supervivència i vitalitat del país.
D’aquesta declaració es desprenen diverses consideracions relacionades amb l’escenari polític actual i l’última “amenaça” de Carles Puigdemont a Pedro Sánchez, exigint que aquest se sotmeti a una qüestió de confiança. Analitzem-ho en 10 punts clau:
1. Control socialista total a Catalunya
Per primera vegada a la història, el Partit Socialista, mitjançant el PSC, governa en solitari tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona. Els centres de decisió catalans estan sota el control de poders amb seu a Madrid, una situació inèdita que dilueix l’autonomia catalana. Encara més, Catalunya és l’únic enclavament potent de Sánchez a Espanya i Catalunya, enclavament de Sánchez.
2. Minories parlamentàries sense oposició real
El govern català es manté gràcies a minories parlamentàries que només són possibles per l’absència d’oposició efectiva dels partits independentistes. Aquests actuen com a subordinats del poder socialista, desdibuixant la seva funció política de construir una alternativa catalanista a l’actual govern.
3. Suport sense contrapartides
ERC ha fet president Salvador Illa i Junts ha fet president Pedro Sánchez, però aquest suport decisiu no s’ha traduït en cap benefici substancial per a Catalunya. Això evidencia la condició subordinada dels partits del procés.
4. Un president submís al socialisme
Amb tot el respecte per a la seva persona i només com a consideració política: l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, ha estat un membre disciplinat de l’aparell socialista al llarg de la seva carrera. La seva actuació com a president reflecteix una clara submissió a la lògica del PSOE. Quan mesures com la reforma fiscal de Sánchez han perjudicat interessos catalans, com la pèrdua d’inversions de Repsol a Tarragona, Illa no ha actuat per defensar el territori.
5. El catalanisme polític, arruïnat
El procés ha desmantellat l’hegemonia del catalanisme polític, que havia predominat des de 1980. Aquest lideratge només s’interrompia circumstancialment, com en el període del tripartit, quan ERC canviava de camp. Ara sembla totalment desmantellat.
6. El catalanisme cultural, desvirtuat
El catalanisme cultural ha estat desplaçat per una nova ideologia progressista basada en el wokisme, el feminisme de gènere i les teories de Judith Butler. Les referències històriques no van més enllà de la II República espanyola, ignorant tot el que és previ i propi de Catalunya. Tot plegat, això ha minvat els fonaments de la llengua i la cultura catalanes. TV3 ha abandonat el seu paper com a eina de cohesió cultural, mentre el català retrocedeix de manera alarmant en l’ús social i a l’escola.
7. Fracàs dels pactes independentistes
Promeses com l’amnistia, un nou sistema de finançament, el traspàs de Rodalies o l’ampliació de competències per a la policia catalana continuen sense materialitzar-se. L’Estat, en canvi, guanya terreny en àmbits com el control del 112. Fins i tot una realitat que avança, el corredor mediterrani, resulta clarament insuficient en el seu últim tram del Port a la frontera, que necessita una via de ferrocarril exclusiva per a mercaderies.
8. Els partits independentistes, centrats en si mateixos
L’independentisme polític ha abandonat la seva missió per centrar-se en la pròpia supervivència. Les “amenaces” com la qüestió de confiança que Puigdemont exigeix a Sánchez són només estratègies per guanyar temps sense afrontar els problemes reals. Qui dia passa, anys empeny és la seva lògica.
9. Una Catalunya que es destrueix des de dins
Catalunya està en un procés de desintegració interna i externa. El que hi ha no serveix per complir amb la seva missió històrica: garantir el benestar dels catalans d’avui i la continuïtat del país com a poble.
10. Reforçar el que som
La solució implica reconstruir-nos com a realitat cultural, històrica i institucional. És imperatiu treballar per enfortir Catalunya des de les seves bases.
El futur del país depèn de la capacitat de superar les divisions i reconstruir una proposta que serveixi realment als interessos de la ciutadania catalana. La qüestió és: què cal fer per aconseguir-ho? Moltes vegades ens hem formulat aquesta pregunta al llarg del passat; a vegades la resposta ha estat inviable, però moltes més s’han concretat amb encert. Cal veure quina és la capacitat de les actuals generacions davant el repte.
Loading ...
