L’independentisme català, tal com s’articula avui en els principals partits polítics —Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP—, travessa un moment de feblesa i desconcert. El panorama no és esperançador, i l’arribada de nous actors, com Aliança Catalana, que encara és aviat per valorar, no sembla suficient per canviar la tendència.
Malgrat el suport del 40% de l’electorat, una xifra considerable si es concentrés en un únic objectiu, el moviment independentista es mostra incapaç de capitalitzar aquest suport per governar la Generalitat o els principals ajuntaments.
Segons l’últim estudi del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), Esquerra i Junts aconsegueixen entre el 29% i el 35% dels vots. Amb la CUP i Aliança Catalana, el percentatge se situaria entre el 38% i el 48%. Si bé la xifra és significativa, l’ampli ventall també reflecteix la incertesa del moment. Si el sostre actual és del 40%, la feblesa del moviment es deu principalment a la fragmentació política i la manca d’una estratègia unitària: quatre partits i un cainisme ferotge que mina qualsevol possible cohesió.
El problema de l’independentisme rau en l’absència d’un projecte clar. Entre la promesa de la independència i la situació actual, no hi ha res més que consignes vagues i promeses incomplertes, com la “confrontació amb l’Estat” defensada per Puigdemont. D’altra banda, Esquerra s’ha acomodat en una política purament autonomista, alineada amb el govern de Pedro Sánchez, on sempre es presenta com un soci subaltern.
És comprensible, i fins i tot intel·ligent, que l’independentisme català no vulgui seguir la via de la confrontació violenta o de la inestabilitat permanent. No encaixa amb el caràcter del país, ni amb les seves elits econòmiques ni amb la classe mitjana. Però això no significa que no existeixin altres vies per avançar.
La relació històrica entre certs sectors del nacionalisme català i el sionisme podria ser un exemple de com una estratègia a llarg termini, basada en la reconstrucció interna i la recerca d’aliances internacionals, pot eventualment donar fruits, encara que també adverteix que la independència no sempre condueix a la pau i l’estabilitat.
Un altre factor que debilita l’independentisme és la desaparició del catalanisme cultural i polític que solia ser la base de la seva força. Avui, fins i tot la televisió pública —el principal mitjà de difusió cultural— està lluny d’oferir un servei plural que inclogui tota la comunitat catalanista; més aviat, s’ha convertit en un instrument partidista, més proper al sectarisme que a la inclusió.
Sense aquest substrat cultural i sense famílies que transmetin la identitat catalana, l’independentisme corre el risc de convertir-se en una ideologia buida, més enfocada en el passat, i sovint mal interpretat, que en construir un projecte.
Amb una taxa de natalitat d’1,1 fills per dona —de les més baixes del món—, amb el català retrocedint com a llengua d’ús social, i amb una immigració creixent que part de les elits econòmiques afavoreixen, el futur del projecte independentista trontolla.
La conclusió és que a Barcelona i a la Generalitat mana el PSC-PSOE: els partits independentistes també han de respondre per aquest escenari. El seu problema, manifestació d’impotència, és que no saben com.
Loading ...
