Si bé la major part de l’impacte ambiental que genera l’augment de la temperatura global és el diòxid de carboni, el metà té una presència important, ja que és el causant del 25% de l’augment de la temperatura. I a més és un gas 84 vegades més potent en el seu efecte hivernacle que el diòxid de carboni, El seu període d’activitat a l’atmosfera és molt més breu, uns 20 anys, en relació amb els 100 que pot durar l’efecte d’una determina emissió de CO₂.
Ara, l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) ha detectat un augment generalitzat de l’emissió de gasos hivernacle que fan difícil creure que es pot assolir l’objectiu de no augmentar més d’1,5 graus el 2030. En definitiva, el risc que la crisi climàtica s’accentuï és ja una evidència.
Però la nota més cridanera, i fins a cert punt perillosa, és que en aquest augment s’ha produït una punta extraordinària de la presència de metà a l’atmosfera en aquests últims anys. Els científics no tenen clara la causa. El metà es genera en processos biològics, i el bestiar n’és una font important, però també els aiguamolls. Una altra font són les fuites en l’extracció i distribució de gas natural, que en definitiva és metà.
Però tot això no acaba d’explicar per què s’ha produït un augment sobtat que preocupa pel seu fort impacte, donat que cada tona emesa a l’atmosfera equival a més de 80 de tones de CO₂. Òbviament, la responsabilitat no és del bestiar perquè no és possible un augment sobtat. Algunes fonts científiques assenyalen els aiguamolls com la possible causa, detonada per una combinació de la temperatura i de les pluges. Si fos així, l’escalfament s’estaria realimentant perquè les seves conseqüències generarien més gasos d’efecte hivernacle.
Però hi ha una hipòtesi molt més preocupant. La principal font de metà no emès a l’atmosfera és el que es troba contingut en el permafrost, el sòl que roman congelat tot l’any i que es troba sobretot a les grans planes de Sibèria. També hi ha una elevada concentració en el sòl del mar Àrtic. L’augment de temperatura podria provocar que una part d’aquest terreny ric en metà es descongelés i comencés a passar a l’atmosfera. Si això es produís a gran escala, estaríem davant una amenaça extraordinària.
En qualsevol cas, no s’ha de perdre de vista que el problema principal continua sent el CO₂ perquè és el que acumula l’impacte més gran, donada la quantitat que s’ha emès. S’alcen veus reclamant, a més dels programes de contenció que estan tenint un resultat limitat, que es dugui a terme a gran escala la construcció de grans extractors per transformar milers de tones de CO₂ atmosfèric en aprofitament útil i noves matèries primeres. Fins ara aquesta possibilitat de captura del CO₂ té una utilització reduïda i només hi ha al món 18 grans instal·lacions, 15 de les quals pertanyen a la companyia suïssa Climeworks. Altres 2 a la canadenca Carbon Engineering i l’última a l’estadounidenca Global Thermostat. La més gran de totes elles es troba a Islàndia i captura 4.000 tones de CO₂ anualment. Ara s’està preparant una gran central amb capacitat d’1 milió de tones de CO₂ l’any a Texas.
La CE es manté fins ara al marge d’aquestes iniciatives, i no només això sinó que alguns grups ecologistes en són contraris pel temor que alenteixi el programa de reducció del CO₂. És un error perquè el que cal és aconseguir que les dues coses funcionin. En la mesura que es desenvolupi, la tecnologia que s’aplica serà més econòmica i tindríem una via addicional, junt amb la reforestació i sobretot la reducció per evitar que la crisi del clima vagi a més.
Loading ...
