Coronavirus: la deficient gestió del govern català

Com un símbol de com està funcionant el govern català en la lluita contra el coronavirus, res millor que situar el 061. Un telèfon d’emergències que està desbordat, que presenta llargues esperes per a ser atès i, això és el més greu, és l’únic telèfon de tota Europa que cobra per la trucada que fas. Naturalment el col·lapse fa que les trucades s’allarguin, i fins a aconseguir connectar li pugui costar al que demana ajuda o vol informar-se 5, 10 i fins i tot 14 euros, en funció del temps esmerçat. És un escàndol institucional. Però és que tot plegat va derivant cap a aquest escenari escandalós.

Ahir poques hores després de la compareixença del president de la Generalitat, de la Consellera de Sanitat, del Conseller d’Interior i alguns càrrecs més, després de no dir res de nou, i anunciar la Consellera de Sanitat que creia que amb les mesures establertes, que en realitat són les determinades per a tota Espanya, ho controlarien, va esclatar el greu focus d’Igualada. Si les més altes autoritats de Catalunya parlen ignorant que a una població del país hi ha 200 professionals de la salut aïllats, d’un total de 250, s’han produït 3 morts, i hi ha 20 casos confirmats, només es pot concloure que els nostres governants parlen des de la més absoluta ignorància, perquè tan poques hores de diferència entre la compareixença i l’eclosió del fenomen d’Igualada, fan inexplicable una altra raó. Ara fins i tot es parla de tancar la ciutat. De què va servir la roda de premsa d’ahir? Quina confiança podem tenir en els nostres governants, i en particular en la consellera de Sanitat?

Però és que n’hi ha més. Si a Igualada s’han produït ja 3 morts, significa que hi poden haver de l’ordre de 300 persones afectades. És palès que a aquestes alçades no tenen gaire idea concreta de res. Per començar, no està gens clar quina és la taxa efectiva de contagi a Catalunya, és a dir, a quantes persones de mitjana transmet la malaltia un portador del virus. Les taxes internacionals que fluctuen situen la xifra entre 1,4 i 3. Però d’acord amb declaracions d’un epidemiòleg de l’Hospital Germans Trias de Badalona, la magnitud a Catalunya més aviat estaria situada sobre 10, que és una xifra molt alta. Per fer-se una idea del que significa, pensem que una persona transmet el virus a altres 10 i aquestes 10 cadascuna ho transmet a 10 més. I aquestes 100 resultants ho transmeten cadascuna a 10 més i així successivament. Si a més considerem que mentre en la grip el període en que es manifesten els símptomes és de 2 o 3 dies, i en el cas del coronavirus pot arribar fins a 14, podrem constatar que hi pot haver durant 1 setmana o 10 dies, persones portadores, que els transmeten sense ser conscients que estan infectades.

El problema radica en que a Catalunya i a tota Espanya hi ha milers de portadors i centenars de focus desconeguts perquè les mesures de contenció són passives i no s’activen fins que la bomba esclata, com en el cas d’Igualada, o a una escala més gran Madrid. Aquest és l’error fonamental de tal com està plantejada l’estratègia sanitària a casa nostra. Aquesta equivocació unida a la insuficiència de recursos, perquè no s’ha establert cap pressupost extraordinari de la magnitud necessària per sortir a afrontar realment la crisi, determina una evolució pèssima. En pocs dies Espanya ha passat d’ocupar la setena posició a Europa a ser la segona, després d’Itàlia, amb 3.000 casos declarats.

La conseqüència és que si aquesta dinàmica no varia, a finals de mes els hospitals catalans quedaran col·lapsats. En aquest sentit cal apuntar que a tota Catalunya només existeixen 1.000 llits per a unitats de cures intensives, que a més han d’atendre els casos habituals que n’omplen una bona part.

Darrere de tota aquesta manca de resposta institucional, plana una pregunta important: de què serveix que els catalans siguem, junt amb Astúries i València, els que paguem els impostos més alts d’Espanya, com ho assenyala el Panorama de Fiscalidad Autonómico y Foral 2020.