Coronavirus Espanya

Coronavirus Espanya i Catalunya: Mesures inadequades

Fins al dia 8 de març la impressió general, mitjans de comunicació inclosos (i també part de la ciutadania), era que el govern espanyol estava actuant bé en la lluita contra el coronavirus. La tranquil·litzadora imatge d’un expert, el Dr. Fernando Simón, sortint cada dia a informar en termes i actituds molt ponderades ha aconseguit reduir el problema a una imatge. És un assoliment important, però que no resisteix al pas del temps si la política que s’ha seguit és inadequada. I ara les dades espanyoles, i el que estan fent altres països, està posant en relleu que el govern ha enfocat malament la crisi del coronavirus.

Dues són les causes d’aquesta inadequació. Una sanitària i l’altra econòmica.

La sanitària fa referència a la política de contenció. Aquesta ha quedat limitada a la contenció passiva confiant-ho tot a l’autodeclaració dels símptomes i a l’aïllament domiciliari. De fet, les mesures governamentals no implicaven un gran desplegament de mitjans, precisament per aquesta estratègia wait and see.

En realitat des del primer moment el que hagués resultat eficaç és una política de contenció activa en la qual es disposa de més recursos materials i humans per limitar l’existència de casos ocults, de morts sense diagnosticar,i de línies de transmissió desconegudes. Un diari prou governamental com El País titulava a tota pàgina el 7 de març “La magnitud de l’epidèmia segueix oculta”. Era una clara declaració de la naturalesa del problema. Un projecte de contenció passiva té aquesta greu limitació: és incapaç de detectar el que està ocult, i és la política activa la que precisament persegueix reduir al mínim aquest desconeixement. Però, per fer això es requeria dedicar partides extraordinàries del pressupost, posar més personal al carrer i, per exemple, disposar de molta més capacitat de proves diagnòstiques, que són evidentment cares.

El manual de contenció d’un focus sigui aquest un virus, per tant de naturalesa sanitària, o un incendi forestal, vinculat a la protecció dels boscos, o una guerrilla, i aquesta seria una dimensió bèl·lica; en tots els casos la metodologia és la mateixa: detecció ràpida del focus, intervenció immediata i control del territori i de l’espai, tot dirigit a reduir al màxim la seva dispersió. Res de tot això ha fet el govern espanyol. Fins i tot a hores d’ara confia en la meteorologia per superar la crisi que ens ve a sobre. Esperar que l’augment de la temperatura per sobre dels 25 o 26 graus i el seu continuant increment elimini el problema, almenys fins ben entrada la tardor. La raó d’aquesta esperança és que el coronavirus es comportarà de forma semblant a la del virus de la grip, malgrat ser de naturalesa diferent. D’aquí que diguin que el pic màxim s’assolirà passat Setmana Santa. En tot cas Andalusia, que arribarà a temperatures altes per l’època que estem més aviat, serà el banc de prova d’aquesta hipòtesi, que segurament és certa.

Però, fins i tot en aquest escenari l’afany del govern per no gastar tindrà conseqüències greus, començant per les grans contradiccions polítiques de les mesures que no es prenen. Les manifestacions del dia 8 han estat una greu imprudència. Ho constatarem perquè des d’aquesta data tan propera els casos es dispararan. I una cosa semblant pot succeir amb les falles de València. És ben cert, com diuen molts experts de la sanitat pública, que el risc de contagi en concentracions en grans espais a l’aire lliure és mínim. Però el problema no és aquest, el factor greu de contagi radica en que moltes d’aquestes persones abans, durant i després de l’acte es concentren en llocs tancats, sobretot bars i restaurants, i aquí sí que multipliquen la potencial afectació.

No és una dada menor que en aquests moments el nombre de casos per 100.000 habitants a Àlaba sigui més elevat que el de la Llombardia a Itàlia (33,9 en aquest últim cas, per 36,8 a Itàlia). També és elevada la taxa de contagi a La Rioja amb 25,6. I es baixa la de Madrid amb 8,6. El problema és que les xifres poden tenir ara un gran creixement. A data d’aquest dilluns (9 de març) hi havia a Espanya una mica més de 1.200 afectats, però d’aquí a tres dies poden situar-se en els 4.000. I a partir d’aquesta última data i en transcurs de dues setmanes més, poden arribar als 10.000 casos. Això significaria aproximadament que 1.500 persones necessitarien atenció hospitalària en condicions d’aïllament i 500 d’aquestes haurien d’estar en cures intensives. L’impacte de tot això és gran i el govern hauria d’explicar amb dades concretes quines previsions té de la propagació del cas i quines mesures adopta.

Punt i a part mereix la situació de Catalunya on la inoperància del govern de la Generalitat i del Departament de Sanitat, en concret, és clamorosa. De moment es viu de la renda que el nombre de casos sigui comparativament baix. És una circumstància afortunada, però és un error fiar-ho en ella perquè per començar Barcelona, i el conjunt del país, és un focus turístic de primer ordre i per tant un factor de risc, com ho és l’estructura exportadora del país que genera necessàriament intercanvis personals. La Generalitat és la gran absent en aquesta emergència, i palesa una vegada més el problema que representa en aquest cas per a la salut dels ciutadans tenir uns polítics que viuen tancats en la bombolla de la imaginària república i centrats en l’enfrontament polític entre ells.

El que hagués resultat eficaç per la lluita contra el coronavirus és una política de contenció activa amb més recursos materials i humans per limitar l’existència de casos ocults, de morts sense diagnosticar i de línies de… Click To Tweet
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú