Una de les conseqüències més probables del coronavirus sobre els mercats mundials consistirà en el pas d’una economia basada en l’eficiència extrema cap a una altra on una part d’aquesta serà sacrificada a canvi d’obtenir una major resistència davant els imprevistos.
En el nostre món econòmic hiper-globalitzat des dels anys 90, les barreres al comerç internacional, físiques, temporals o financeres, s’han reduït de forma inaudita en la història de la humanitat.
Aquesta reducció de costos ha permès una especialització del treball que permet optimitzar les cadenes de subministrament de les empreses a extrems que Adam Smith i David Ricardo, pares del model de comerç internacional liberal, només podien somiar. El fenomen de la «financialització» de l’economia real ha exacerbat encara més l’omnipresència de l’eficiència.
No obstant, com Rana Foroohar escriu a Financial Times, la crisi de la Covid-19 ha demostrat bruscament que les actuals cadenes globals són tan complexes com fràgils. Això s’ha vist de forma particularment evident en la manca de mascaretes i altres equips de protecció a Europa. L’eficiència per sobre de tot comporta el risc de la fragilitat.
L’eficiència per sobre de tot comporta el risc de la fragilitat Click To Tweet
Segons Foroohar, si els últims quaranta anys d’evolució de l’economia global han estat marcats per la recerca de l’eficiència, els propers quaranta ho seran per la cerca de la resistència.
Als Estats Units, que malgrat tot segueix portant la batuta dels mercats mundials, ja existeix un consens entre Demòcrates i Republicans per reconstruir l’economia nacional sobre el valor de la resistència («resiliency» en anglès).
La resistència de les empreses i altres actors econòmics nord-americans serà de ben segur una de les prioritats econòmiques de la Casa Blanca el proper novembre, tant si guanya Joe Biden com si Donald Trump repeteix mandat.
Fins fa poques setmanes, la major part de governs, empreses i economistes seguien pensant que l’eficiència econòmica (produir més amb costos menors) era el valor clau per garantir el creixement. Això a pesar de que, prèviament al coronavirus, les injustícies socials generades per la crisi financera del 2008, i més recentment la creixent preocupació per l’ecologia, ja havien començat a afeblir el dogma de la eficiència.
Ara, mercats i governs han de prendre consciència que l’eficiència no és l’únic factor clau de l’economia. Com Foroohar afirma, la seva robustesa i la justícia que promou o erosiona han de tenir la mateixa o major importància.
Que l’eficiència portada als extrems de l’era de la hiper-globalització pot entrar fàcilment en conflicte simultàniament amb la fortalesa i la justícia era evident abans de la Covid-19. Per entendre-ho, només cal pensar en una de les múltiples catàstrofes industrials que han afectat la indústria tèxtil de Bangladesh.
No obstant, la crisi del coronavirus està despertant tant els governs com les grans multinacionals del somni de l’eficiència extrema, esdevingut un malson on falten mascaretes i respiradors, i on milions de persones perden la seva feina.
És cert que l’eficiència és molt més fàcil de mesurar que la resistència. I encara més difícil és incorporar la justícia: el que sembla just a un obrer industrial europeu (per exemple, el retorn d’una fàbrica que fa 30 anys es mudà a Bangladesh) pot semblar una tremenda injustícia a un col·lega seu del sud-est asiàtic.
Potser el criteri de la resistència, ben utilitzat, pugui actuar com a mitjancer entre l’eficiència i la justícia, desdoblant per exemples certes cadenes de subministrament.
Més informació del coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
