És públic i notori que, per desgràcia, el sistema educatiu de Catalunya està en una situació deplorable, tot i haver estat –qui ho recorda– un dels referents de la pedagogia de qualitat a tot Espanya. Les darreres proves PISA han revelat que una comunitat que s’autoproclama capdavantera ocupa els últims llocs en una societat espanyola que, precisament, no destaca pels seus resultats educatius.
Les alarmes han sonat, el govern de Salvador Illa va convocar una comissió, i tot sembla reduir-se a la màxima catalana “qui dia passa, any empeny”. A més a més, l’Executiu confia en la memòria de peix de l’electorat. Tot i això, els mateixos resultats de PISA mostren una dada innegable: els alumnes de les escoles concertades cristianes, que operen sota un ideari catòlic més o menys marcat, obtenen un rendiment significativament superior al de les escoles públiques.
No hauria de sorprendre. Ja des de la dècada dels vuitanta, els estudis de James Coleman als Estats Units sobre l’articulació del capital social (de famílies i escoles) amb el capital humà dels alumnes, expressat en termes de rendiment escolar, van demostrar un fet contundent:
Un cop depurats els biaixos relacionats amb la renda dels pares, les escoles confessionals –independentment de la religió– no només superaven clarament els resultats de les escoles públiques, sinó que també obtenien millors dades que les costoses i elitistes escoles privades.
L’explicació, encara que és incòmoda per a la progressia sociològica, és clara: les famílies i escoles amb una confessió religiosa tenen un capital social positiu superior, cosa que es tradueix en una major qualitat del capital humà generat. La confessionalitat, lluny de ser un llast, emergeix com una clau del rendiment escolar. Aquest fenomen no és exclusiu de l’àmbit educatiu: el recent Global Flourishing Study, un macroestudi sobre la florida humana, també assenyala que la dimensió religiosa contribueix al desenvolupament integral de les persones en múltiples aspectes.
I, no obstant això, en un país com el nostre, amb un sistema educatiu en ruïnes, on les escoles concertades confessionals representen una excepció virtuosa, la televisió pública, TV3, i el mateix Parlament de Catalunya, no troben millor ocupació que carregar contra un col·legi per decidir dedicar dues hores setmanals a l’assignatura de religió catòlica, en lloc d’una, i per reforçar el seu ideari. Aquest és el cas del col·legi Mare de Déu del Carme a Terrassa (2025).
El maig del 2025, aquest col·legi concertat, d’ideari catòlic i gestionat per l’ordre dels Carmelites, es va veure envoltat d’una polèmica no buscada.
La decisió d’augmentar d’una a dues hores setmanals l’assignatura de religió catòlica va provocar les crítiques d’alguns pares i partits polítics com Sumar. Els detractors van acusar el centre d’“extremisme religiós” i d’imposar un “tamís religiós” a l’educació, argumentant que aquesta mesura atemptava contra la pluralitat i la laïcitat.
Aquest argument resulta absurd en un centre l’ideari del qual, públic i notori, és explícitament catòlic, i és precisament per aquest ideari que la majoria dels pares trien portar els seus fills a aquest col·legi. La llibertat d’elecció de les famílies, consagrada a la Constitució, sembla un concepte difícil d’acceptar per a certs sectors.
Per si no n’hi hagués prou, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció impulsada per Sumar que no només criticava el col·legi per aquesta mesura, sinó que també qüestionava l’assignatura de religió en general, exigint una suposada “laïcitat” als centres educatius.
Aquesta noció de laïcitat, de fet, es tradueix en un intent de liquidar l’ideari de les escoles concertades. És un atac frontal a la llibertat religiosa i al dret fonamental dels pares a triar l’educació dels fills. L’assignatura de religió està protegida per la Constitució Espanyola (article 27.3) i els Acords amb la Santa Seu del 1979. A més, l’augment d’hores respon a l’autonomia del centre per aplicar el seu ideari, una prerrogativa que no hauria de ser qüestionada en un Estat de dret.
Un altre cas recent il·lustra aquesta mateixa deriva. A Sant Cugat (2025), Sumar va llançar una campanya contra pares d’un col·legi públic que van sol·licitar l’assignatura de religió catòlica per als fills, argumentant que aquesta demanda anava en contra de la laïcitat de l’escola pública. Aquest atac no només ignora el dret constitucional dels pares a triar una educació d’acord amb els seus valors, sinó que també revela una intolerància cap a qualsevol expressió religiosa a l’espai públic. L’assignatura de religió, de caràcter voluntari, no imposa res a ningú, però sí que garanteix un dret fonamental. Negar-ho és, senzillament, un acte d’autoritarisme disfressat de progressisme.
L’assignatura de religió catòlica no és només un dret, sinó que també contribueix a la formació moral i cultural dels alumnes, promovent valors com el respecte, la justícia i la solidaritat. Però, més enllà d’això, les dades són irrefutables: les escoles concertades confessionals obtenen resultats educatius clarament superiors, com demostren tant els estudis de Coleman com les proves PISA. A més, hi ha una demanda social real: a les escoles concertades, el 89,1% dels alumnes cursaven religió catòlica el curs 2022-2023, cosa que reflecteix la preferència de les famílies per aquest model educatiu.
Els Comuns, amb una fixació incompatible amb l’Estat de dret i la democràcia, han trobat companys de viatge a ERC, que sembla oblidar la deriva històrica que figures com Francesc Macià als seus inicis, o Heribert Barrera en democràcia, van saber evitar.
Per part seva, el PSC contribueix a aquest joc, ja que la seva minvada representació parlamentària depèn d’aquests socis. I encara que el president Salvador Illa no es cansa de parlar –no en declaracions als mitjans, sinó en audiències específiques– sobre les excel·lències de l’escola concertada i el reforç que aquesta representa, les paraules no es tradueixen en fets. Com diu el refrany, “una cosa és dir i una altra és fer”.
L’escola concertada representa, sobretot, l’exercici ple del dret dels pares a l’educació moral i religiosa dels fills. Si un centre considera que ha de reforçar el seu ideari amb una assignatura de religió confessional, està en el dret de fer-ho, i els partits haurien de respectar aquest principi constitucional.
Tanmateix, persisteixen sectors relictes d’un passat estatista, impregnats d’una mentalitat comunista que sosté que res no és vàlid si no prové de l’Estat. Aquests sectors consideren el concert educatiu com una “graciosa concessió” que els atorga el poder d’intervenir com a senyors feudals d’èpoques remotes, però sense assumir els deures de servei que implicaven aquells. No entenen –o no volen entendre– que el concert és un dret derivat de la Constitució, no un privilegi que l’Estat pugui manipular al seu gust.
El més lamentable és que el Parlament de Catalunya, caracteritzat des de fa anys pel baix to i nivell, estigui presidit per Josep Rull, de Junts, un partit que no s’hauria d’alinear amb aquestes postures. Rull facilita debats i preses de posició que són incompatibles amb els drets fonamentals. Si el Parlament s’afanya a intervenir-hi quan es percep una vulneració, real o suposada, contra els immigrants, hauria d’actuar amb la mateixa diligència quan s’ataca l’escola concertada pel seu perfil catòlic. La incoherència és evident i reflecteix una preocupant deriva autoritària
El paper de Rull a la més alta institució catalana està molt lluny del llegat de presidents com Heribert Barrera (1980-1984), Miquel Coll i Alentorn (1984-1988), Joaquim Xicoy i Bassegoda (1988-1995), Joan Reventós i Carner (1995-1999) i Joan Rigol i Roig (1999-2003), figures de gran autoritat moral.
L’actual presidència, igual que el govern, s’inscriu a l’evident decadència intel·lectual i moral de la política catalana, incapaç de respectar els drets fonamentals i obsessionada a atacar les escoles concertades que, contra tot pronòstic, representen un oasi d’excel·lència en un sistema educatiu en crisi.
El concert és un dret derivat de la Constitució, no un privilegi que l'Estat pugui manipular al seu gust Share on X
Loading ...
