És una evidència que quan finalitzi l’actual mandat de la presidenta de la Comunitat Europea, Ursula von der Leyen, Europa tindrà una crisi profunda de la seva unió. Set són els factors més perillosos:
- El primer factor crític és la guerra d’Ucraïna i la supeditació absoluta de la CE a l’estratègia dels EUA. El gran perill radica en el fet que al llarg d’un any s’han anat superant successivament totes les línies vermelles autoimposades pel que fa al tipus d’ajut militar que calia atorgar a Ucraïna per evitar convertir-se en un conflicte que impliqués l’OTAN. Perquè, fem memòria, tot va començar amb un programa d’armes defensives d’escàs abast i ajudes sanitàries. Successivament, els recursos armamentístics van anar a més en quantitat i capacitat operativa, fins a arribar a una línia vermella fàcilment superada amb el lliurament, o la promesa de fer-ho, de tancs d’última generació: els Leopard 2 alemanys, els Challenger2 anglesos i els Abrams americans. El que semblava intraspassable era dotar a les forces aèries ucraïneses dels models F-16, però ara ja estem a prop també de superar-la, perquè el Regne Unit i els Països Baixos patrocinen una coalició per proporcionar un centenar d’aquests avions a Kíev. La clau de volta la té, però, els EUA perquè aquell lliurament estaria condicionat al fet que Washington al mateix temps proporcionés als països donants el més modern F-35.
Conclusió pas a pas ens estan portant a un escenari bèl·lic en el qual en qualsevol moment pot trencar-se l’equilibri de contenció i situar-nos en una escala bèl·lica molt superior, cosa que necessàriament vol dir l’ús d’armes nuclears tàctiques per part de Rússia.
Però a més dels problemes bèl·lics i econòmics que comporta la guerra, la UE pateix altres factors de crisi.
- Un altre radica en les grans diferències pel que fa a les possibilitats d’ajuts públics per afrontar la crisi energètica. I aquí Alemanya juga amb un gran avantatge que pot desequilibrar la indústria europea a favor seu.
- El problema de la immigració. L’acord de Dublín que obliga a atendre als immigrants en el país d’arribada va significar més un conflicte que no pas una solució. Vegi’s si no el problema que pateix Itàlia i el contenciós que té obert amb França, un fet inèdit de la constitució del Mercat Comú. Arribar a un nou acord és una necessitat evident.
- Les diferents posicions en relació a la Xina. La bel·ligerància a la qual vol arrossegar als EUA xoca amb el fre de mà que té posat Alemanya, conscient que la seva indústria no pot perdre aquell gran mercat.
- Les diferències sobre el pacte d’estabilitat que enfronta a Alemanya i al nord amb els països del sud junt amb França.
- Encara no està resolta la culminació de la Unió Bancària, que és vital, però que està pedant des del 2016.
- Finalment, una qüestió clau que afecta l’element més emblemàtic de la Unió en el moment actual, l’agenda verda, que cada vegada troba més resistència a la seva aplicació i sobretot als terminis en què es vol realitzar. La victòria a Holanda d’un país nou de base rural que s’oposa a les restriccions que ofeguen a ramaders i agricultors ha sigut un toc d’alerta que crea altres manifestacions diferents en aquest sector, com ha estat la revolta dels agricultors polonesos davant l’entrada massiva de cereals ucraïnesos. Però, sent el camp la punta de llança de la resistència a l’agenda verda, la qüestió no queda resolta, ni molt menys, perquè tal com està plantejada, el programa significa carregar sobre les esquenes de la gent uns costos creixents sense contrapartides que afectarien, com sempre, a les rendes inferiors i a bona part de la classe mitjana. El PPE de la mà del seu president, Manfred Weber, ha aixecat la bandera per primera vegada de revisió de l’agenda verda. Una qüestió a la qual s’ha afegit insospitadament el president Macron i que ha comportat la resposta molt dubitativa per part Von der Leyen.
Tots aquests factors són altament disgregadors i conflictius agafats un a un, però en conjunt generen una massa crítica que pot trencar la UE.
Aquesta serà l’agenda que haurà d’assumir Pedro Sánchez a partir de l’1 de juliol, quan li correspongui la presidència rotatòria de la UE. Les demandes que la realitat l’imposen van molt més enllà d’afrontar el tema de la immigració que, sent una qüestió important, no és ni molt menys la més perillosa. El president espanyol haurà de fer molt més si no vol que d’aquí a mig any Europa visqui submergida en una crisi de proporcions mai vistes.
Loading ...
