L’esperada comissió bilateral entre la Generalitat i l’Estat per abordar un suposat nou “finançament singular” per a Catalunya s’ha celebrat, sí. Però ningú no sap ben bé en què consisteix aquesta suposada bona nova.
La realitat és que el text pactat no incorpora cap concreció tangible, ni molt menys una sola xifra. I, per acabar-ho d’adobar, algunes fórmules emprades són tan ambigües que permeten interpretacions contradictòries. Un exemple més de la pràctica del triler institucionalitzat, amb el Govern socialista espanyol jugant a la confusió amb el Govern socialista català, mentre la ciutadania catalana continua sent víctima de l’enredada.
Ordinalitat: ni promesa ni compromís
Una de les poques referències concretes del text és la famosa “ordinalitat”. Però cal llegir la lletra petita: no forma part del cos normatiu de l’acord, sinó de l’exposició de motius, que no té cap valor jurídic vinculant. Així, es pot parlar d’ordinalitat tot sabent que no hi ha ni voluntat ni compromís de fer-la realitat.
I us ho avancem: no es farà realitat. El que realment s’ha acordat, en secret, no és pas un règim d’excepció per a Catalunya dins del sistema de finançament autonòmic. El que hi ha sobre la taula és el finançament de les singularitats —competències específiques com la policia de trànsit, la llengua i la cultura, la gestió penitenciària, entre d’altres—, però sense alterar el règim general.
Onze anys de retard i set amb Sánchez al timó
Aquest acord arriba amb un retard d’onze anys respecte al termini en què s’hauria d’haver establert un nou sistema de finançament autonòmic. Cal recordar que set d’aquests anys són responsabilitat directa del president Pedro Sánchez, que no ha volgut moure fitxa fins que Esquerra Republicana li ho ha imposat com a condició de supervivència parlamentària. Ara bé, el que ha aconseguit Esquerra és una concessió ambigua, ajornada i de baix impacte real.
Agència Tributària Catalana: gestió sense recaptació
El document parla d’una major gestió tributària per part de l’Agència Tributària Catalana, fins i tot de tributs com l’IRPF. Però això, sense una clarificació sobre quin percentatge d’aquests impostos ingressarà realment a la Caixa de la Generalitat, és fum. La qüestió clau no és qui gestiona, sinó on van a parar els diners. I aquesta dada clau no es concreta. Ja sabem per què.
Rodalies com a precedent del fracàs
El model adoptat per a Rodalies és il·lustratiu del que ens espera amb el finançament. Allò que es va presentar com un traspàs complet ha acabat sent una empresa mixta Generalitat-Estat amb majoria estatal en mans de Renfe. Ara, amb el finançament, tot apunta a una fórmula similar: un consorci tributari entre Estat i Generalitat —previst a l’Estatut, però mai aplicat—, que no representa cap avenç substancial ni cap sobirania fiscal efectiva.
Una fórmula exportable… i buida
El més cínic de tot plegat és que el Govern espanyol presentarà aquesta fórmula com a generalitzable a qualsevol comunitat que ho vulgui. Això significa que, de singular, res de res. Qualsevol autonomia amb competències específiques podrà aspirar a un tractament similar. Mentrestant, Catalunya continua dins del règim comú, i qualsevol idea de concert econòmic a l’estil basc o navarrès és pura fantasia. Tant Junts com Esquerra juguen a inflar el globus amb grans paraules, però el resultat real és d’impàs i dilació.
Un discurs útil per a Vox i el PP
Aquest joc de màscares és doblement perillós. D’una banda, perquè Catalunya no obté res substancial. De l’altra, perquè el relat inflat de Junts i Esquerra alimenta el discurs victimista de Vox i el PP, que acusaran Catalunya de gaudir d’un tracte privilegiat… quan el que realment passa és que seguim sent perjudicats pel sistema actual.
Cap reforma viable al Congrés
I no oblidem un detall fonamental: qualsevol reforma substancial del sistema de finançament ha de ser aprovada pel Congrés dels Diputats. En el context polític actual, aquesta majoria és pràcticament impossible. Per tant, l’acord no és només vague, sinó políticament inviable.
Singularitats per a tothom, ordinalitat per a ningú
Una de les frases del document ho diu clar: es proposa un model “adequat a les necessitats i singularitats de tots els territoris”. Però això és un oxímoron. Una singularitat, per definició, no pot ser compartida per tots. El que s’ha pactat és simplement finançar algunes competències específiques, com s’hauria pogut fer fa anys, mentre es manté intacte el model perjudicial per al conjunt dels catalans.
L’únic punt clar: frenar la competència fiscal
L’única mesura concreta del document és una limitació a la baixa en la capacitat de reduir la pressió fiscal autonòmica, especialment pensada per a frenar Madrid. Una clàusula negociada entre governs del mateix color, que torna a demostrar com la Generalitat actua més com una delegació del PSOE que com una institució al servei dels catalans.
L’acord amb Madrid no concreta xifres ni sobirania fiscal. Però sí que limita rebaixes d’impostos. Això és el pacte? #Fiscalitat #GeneralitatPSOE Share on X