És evident que la major mortalitat patida a Espanya des de la Guerra Civil ha intentat ser enterrada en el més profund de la memòria col·lectiva. Cap dels partits implicats en la gestió (PSOE, que ja governava amb Pedro Sánchez i Illa com a ministre de Sanitat, PP, Junts, ERC i PNB, responsables de governs autonòmics) ha mostrat interès a retre comptes, per por de veure’s esquitxats.
Han passat cinc anys sense cap revisió, sense establir una Comissió d’investigació sobre errors i mancances, ni elaborar un Llibre Blanc sobre la gestió.
És sorprenent com hi ha un gran interès per la memòria històrica relacionada amb Franco i un absolut oblit dels dos anys més cruents de la pandèmia, malgrat que Espanya va ser un dels països europeus amb més morts i més destrucció econòmica, prova que les mesures restrictives van danyar l’economia sense frenar la mortalitat.
Tanmateix, la lluita política entre Sánchez i Ayuso ha tret a la llum un fet evident: la gent gran a residències i domicilis particulars va ser abandonada literalment a la seva sort. Isabel Díaz Ayuso té part de responsabilitat, tot i que no és ni la primera ni l’única implicada. Ara l’atenció es dirigeix també cap a Salvador Illa, que fins ara havia esquivat sense problemes les crítiques malgrat ser un dels màxims responsables a causa del seu càrrec.
El digital El Debate, conegut per les seves bones fonts entre alts funcionaris, ha publicat tres escrits que incriminen directament Illa com a principal responsable del cribratge per edat.
En concret, els documents revelen que el Ministeri de Sanitat, sota la direcció d’Illa, va ordenar que la gent gran amb covid fossin agrupades en residències i es prohibís el seu trasllat als hospitals. Es va establir que havien de ser aïllades a les mateixes residències mitjançant l’“aïllament per cohorts” si no era possible l’aïllament individual, és a dir, tancant junts en una habitació tots els malalts potencials amb símptomes.
Aquestes directrius es van emetre tot i conèixer l’alta letalitat del virus en persones grans: un 8% per a les persones entre 70 i 79 anys i un 14,8% per a les majors de 80. Aquestes revelacions contradiuen la narrativa oficial del govern de Pedro Sánchez i matisen, però no eximeixen, la responsabilitat d’Isabel Díaz Ayuso per les defuncions a Madrid.
A Catalunya, la situació va ser igual o fins i tot més greu, deixant també desatesa la població gran.
El Govern català va actuar sense misericòrdia, com evidencia el document del SEM (Servei d’Emergències Mèdiques) del Departament de Salut, disponible íntegrament. Aquest document, entre altres coses, contenia instruccions oficials clares per desincentivar el trasllat de persones grans a hospitals mitjançant ambulàncies i consultes telefòniques. Això va ser confirmat amb precisió pel reportatge del Corriere della Sera de l’1 d’abril, tot i que negat públicament per la consellera i responsables del Departament de Salut amb eufemismes sobre suposats “diagnòstics clínics”.
Específicament, la instrucció oficial parlava de la “futilitat de les mesures terapèutiques” per desaconsellar trasllats, sense que existissin diagnòstics clínics signats per metges concrets, més enllà del criteri bàsic d’edat i una observació superficial del pacient.
El document del SEM titulat “Recomanacions per al suport a les decisions de Limitació de l’Esforç Terapèutic (LET) per a pacients amb sospita de COVID-19 i insuficiència respiratòria aguda hipoxèmica”, del 24 de març de 2020, establia explícitament criteris ètics per prioritzar recursos sanitaris en funció de l’edat, discriminant a la pràctica les persones majors de 75 anys.
Segons aquestes directrius, als majors de 75 anys només se’ls oferia oxigenoteràpia bàsica i se’ls excloïa de la ventilació mecànica invasiva (VMI), un recurs decisiu al qual sí que podien accedir els més joves. Si l’oxigenoteràpia fracassava, l’atenció es limitava a una sedació terminal, convertint la pràctica mèdica en una eutanàsia no consentida.
A més, el procediment establert era idèntic per a una persona de més de 75 anys “sense limitacions funcionals i activa” que per a una altra en estat terminal, demostrant que el criteri clau per limitar recursos era únicament l’edat. De fet, les persones majors de 75 anys empitjoraven per la manca d’atenció precoç i acabaven sent descartades pel sistema sanitari, creant un cercle viciós.
A les residències i domicilis particulars, aquells que no podien acudir per si mateixos a l’hospital també van ser desincentivats activament per ser traslladats i rebre tractament mèdic.
El document del SEM, a més, utilitzava un llenguatge eufemístic per justificar aquesta manca d’atenció mèdica:
• S’instruïa a presentar la limitació com una cosa positiva per al pacient, suggerint hipòcritament que estava millor a casa o a la residència, tot i que clarament rebria una pitjor atenció mèdica.
• Indicava explícitament evitar la frase “no hi ha llits per a tothom”, mostrant un clar engany institucional.
• Indicava evitar tractaments agressius, ocultant així la no aplicació de la VMI als majors de 75 anys.
També es manipulava la situació utilitzant patologies prèvies com a excusa per negar l’atenció avançada, fins i tot a persones grans actives i en bon estat de salut.
Finalment, és extremadament greu que el document determinant sobre qui rebia atenció mèdica crítica no estigués signat per cap responsable màxim.
La conseqüència a Catalunya va ser especialment tràgica: en data 6 d’abril, 909 persones havien mort en residències, representant el 25% del total de morts en residències a Espanya, quan la població total no superava el 16%. La diferència dona una idea de la magnitud del desastre humà provocat.
Però segurament un dels pitjors símptomes és la indiferència amb què les elits i les forces vives de la societat catalana van ignorar aquesta tragèdia, contribuint amb la seva passivitat a l’ocultació, així com els grans mitjans de comunicació.
Només una organització, e-Cristians, va abordar el tema de cara i amb detall amb aquesta fonamentada denúncia.
Cinc anys després, el silenci persisteix i ha hagut de ser la successora d’aquella entitat, ara convertida en el moviment cultural i polític Corrent Social Cristià, qui alcés la veu per exigir claredat i responsabilitats en aquest text.
Un dels pitjors símptomes és la indiferència amb què les elits i les forces vives de la societat catalana van ignorar aquesta tragèdia, contribuint amb la seva passivitat a l’ocultació, així com els grans mitjans de comunicació Share on X
