Els catalans ens contemplem nosaltres mateixos com un país industrial, exportador, de gran capacitat econòmica i tècnica i científicament desenvolupat. Dissortadament no és aquesta la visió que donen els estudis i treballs de caràcter internacional que es fan sobre les regions europees. Sent més o menys discutibles, faríem bé en prendre’n bona nota i reflexionar sobre què hi ha de realitat en tot això. Ara mateix el Mckinsey Global Institute ha fet públic l’estudi “El futur del treball a Europa” que ens dóna una realitat ben diferent de la percepció que tenim.
Aquest treball fa una anàlisi detallada de 1.095 mercats laborals locals de tota Europa, incloses 285 àrees metropolitanes, estudiant el seu comportament passat i efectuant una prospectiva de futur. El que ara volem remarcar d’aquest estudi és un dels seus aspectes: la fotografia actual.
Aquell miler llarg de mercats laborals els classifica en 13 clústers que a la vegada es distribueixen en 3 conjunts: centres de creixement dinàmic, economies estables i regions en contracció. El primer que sobta és l’escàs nombre de centres dinàmics, que són els que tenen a més una elevada dinàmica de concentració de l’ocupació i de la renda. Agrupen el 20% dels europeus. A Espanya només hi ha un centre d’aquestes característiques que és Madrid, junt amb altres d’Europa com Amsterdam, Copenhaguen, Munich i per descomptat Londres i París. Com es pot constatar Barcelona no pertany a aquesta categoria. Londres i París són considerades megaciutats, mentre que Madrid pertany al clúster dels “superstar hubs”.
I com queda amb tot això Catalunya? Doncs pertany al segon gran grup, el dels centres d’economies estables que són els que més abunden a Europa amb el 50% de la població. Però el que crida l’atenció és que dels quatre clústers que componen aquest gran grup (centres de manufactura d’alta tecnologia, metròpolis diversificades, no metròpolis diversificades i refugis turístics), Catalunya forma part d’aquest últim clúster igual que les Balears, Alacant, Màlaga i l’Algarve portuguès en l’àmbit peninsular. En altres termes, la visió des de la perspectiva del mercat de treball marca un perfil molt relacionat amb les activitats turístiques i els seus efectes col·laterals. No és aquesta la idea que tenim de nosaltres mateixos. Però sí que va sent una realitat cada vegada més exacta. La pandèmia ens ho fa veure amb més claredat que les estadístiques, perquè el sector més castigat ha estat el turisme. Aleshores podem constatar com Barcelona és, d’entre totes les grans capitals espanyoles, la que continua més mal parada en la reactivació, pitjor que Madrid, Sevilla, Saragossa, València i Bilbao. La despesa feta amb targetes de crèdit revela que la capital catalana només està al 66% de l’activitat de fa un any, amb una especial caiguda de restaurants i botigues de roba en torn només del 50%. Madrid, malgrat patir més la pandèmia, està en el 71%, i molt més les altres grans capitals espanyoles. La causa és que hem construït una imatge de la Barcelona moderna i tecnològica… basada en un sector de baixos salaris i baixa tecnologia: el turisme.
Hi ha altres indicadors que envien senyals preocupants. Així en el rànquing de competitivitat de les 271 regions europees, Catalunya estava l’any 2010 quasi dins de les 100 primeres, exactament al lloc 103. El 2019 ha caigut fins al 161, una pèrdua brutal i això abans que comencés l’estrall de la pandèmia. Avui Catalunya presenta una competitivitat inferior a la mitjana europea i una cosa semblant podem dir de la mitificada Barcelona, que ha passat del 4t lloc el 2011, a l’11è el 2019. I en aquesta caiguda no només cal comptar la crisi que havíem començat a remuntar a partir del 2017, sinó els cinc anys de gestió d’Ada Colau.
Aquestes són realitats que també cal tenir en compte.
Loading ...
