Hi ha dies que, només obrint el diari, un té la sensació que viu en un país governat per una mena d’artistes del truc, mestres de la màgia barata, capaços de fer desaparèixer problemes reals amb un PowerPoint o amb un anunci a tota pàgina. És la vella partitocràcia, més robusta que mai, que tracta els ciutadans com menors d’edat, convençuda que ens ho empassarem tot: els retards, les cortines de fum, les promeses inflades i, sobretot, aquest desdeny constant que és la seva manera de governar.
No cal una hemeroteca de mesos. Amb un sol dia n’hi ha prou per veure que el respecte envers els ciutadans és una mercaderia escassa.
Agafem, per exemple, el cas gloriós del ministre de Transports Óscar Puente. Sabem per dades oficials que el mes d’octubre més de 1.000 trens van acumular retards dignes d’una opereta absurda. Tots els seus passatgers tenen dret a indemnització. Un altre diria que el ministre sortiria a donar explicacions, però Puente, sempre imaginatiu, ens presenta uns dibuixets somrients: aviat anirem a Madrid en dues hores, a 350 quilòmetres per hora, com si fóssim al Japó i no al país dels “ja ho arreglarem demà”.
Però no sabem com pensen solucionar el desgavell actual. L’AVE entre Barcelona i Madrid té punts amb deficiències greus, les incidències són de traca i mocador, i encara va caldre forçar el govern per recuperar les indemnitzacions per retard, perquè el senyor Puente havia prescindit d’elles, potser confiant que no les trobaríem a faltar. Però ell, impassible, mira el futur: “Colorin colorado, a Madrid en dues hores.” El present no interessa: sempre fa venir mals de cap.
La Generalitat, per la seva banda, no es queda enrere en això de prendre’ns el pèl.
La publicitat institucional ha esdevingut una mena de pluja tropical: intensa, cara i omnipresent. No hi ha dia sense doble pàgina amb promeses. Una de les perles: “Més Mossos, més jutges, més plans de barri, més seguretat, més convivència.” Més, més, més. Semblaria que som a Suïssa.
Però a la pàgina següent, sense que ningú s’enrojoli, un reportatge ens informa que la pobresa infantil creix. No només creix: s’enfila fins al 34,7%. Això vol dir que més d’un de cada tres infants viu en risc de pobresa. En xifres absolutes: 467.700 nens i adolescents. Els anuncis diuen “més”, sí, però en pobresa. I que no es digui que això és demagògia, en tot cas és la demagògia dels fets.
Mentrestant, els diaris afins al règim celebren l’enèsima compareixença del ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, amb titulars dignes d’una novel·la de fantasia: “Espanya torna a ser el motor del creixement de la zona euro.” Fantàstic. Però també som líders en pobresa, els salaris van per sota de la mitjana europea, la inflació castiga sobretot els productes bàsics i la crisi de l’habitatge és d’antologia. Però això sí: som el motor… de generar problemes a la gent, a les empreses especialment si són petites, als autònoms.
I com oblidar l’infatigable Collboni, mestre artesà de la política performativa.
L’alcalde anuncia que Barcelona subvencionarà 600 euros a qui vulgui renovar el ciclomotor amb un elèctric. Amb la previsió de 20.000 renovacions, la factura és de pes. I és clar, quan hi ha gent dormint al carrer, una pobresa infantil galopant i un parc d’habitatge que fa plorar, el més urgent és… renovar ciclomotors, com si substituir aquestes petites màquines tingues un impacte apreciable en la contaminació, no fos cas que alguna empresa de motos elèctriques es quedés sense campanya de Nadal. Mentre, autobusos convencionals, taxis i repartidors continuen amb motors d’explosió. Però en política, quan s’ha de dissimular la manca de rumb, res no fa més efecte que una subvenció ben empaquetada. Total: els diners no surten de la butxaca de l’alcalde.
Tot plegat explica per què la política genera rebuig i fastigueig. Però hi ha un parany en aquest rebuig: que alguns acabin pensant que millor desentendre-se’n. Error monumental. Els que volen que no participem són precisament aquells que ens prenen el pèl, perquè com menys vigilància ciutadana, més marge per l’abús. No hi ha regeneració possible sense participació, i menys encara sense una opinió pública organitzada, articulada i informada. I això, avui, simplement no existeix.
Per tant, sí: ens prenen el pèl els governs. Però el problema greu no és que ens el prenguin; és que sovint els deixem fer.
1.000 trens amb retards, però ens prometen arribar a Madrid volant. #Renfe #Puente Share on X
Loading ...
