Com n’és de cara per a la ciutat la particular guerra de l’alcalde Collboni contra el pessebre de la plaça de Sant Jaume? La pregunta és pertinent, perquè ja no parlem d’una anècdota estètica ni d’un simple criteri museogràfic municipal. Parlem d’una actitud ideològica persistent: evitar per segon any la presència d’un dels símbols més populars, arrelats i estimats de la tradició de Nadal barcelonina.
Ni tan sols Ada Colau, tan entusiasta de desfer-nos del que considerava relíquies superades, va gosar trencar del tot el fil de la tradició. Va experimentar, sí —i molt—, amb formats estrafolaris, conceptuals, minimalistes i sovint inintel·ligibles. Però no va trencar mai el principi fonamental: a Barcelona, per Nadal, a Sant Jaume hi ha pessebre. Collboni, en canvi, ha decidit fer el pas que Colau no va fer: la cancel·lació total.
el pessebre ja no és teologia: és tradició urbana, és identitat popular, és memòria compartida.
I aquí hi ha el quid de la qüestió: aquesta actitud és cultural, ideològica i política. Tot allò que tingui arrel cristiana —que ja no implica cap mena de confessionalitat— és percebut com una nosa, com un residu d’un passat que alguns prefereixen esborrar. Però el pessebre ja no és teologia: és tradició urbana, és identitat popular, és memòria compartida. I aquesta memòria, la vulgui o no el senyor alcalde, forma part de Barcelona.
No hi va haver mai cap alcalde socialista —cap— que s’atrevís a una operació simbòlica tan agressiva.
Aquesta decisió encaixa perfectament amb un altre episodi recent: la censura —perquè no té un altre nom— de la Missa de la Mercè dins del programa oficial de festes. Una missa que no és una activitat afegida, sinó el centre i origen històric de la Festa Major. Colau ja ho va iniciar, i Collboni ho ha perfeccionat. No hi va haver mai cap alcalde socialista —cap— que s’atrevís a una operació simbòlica tan agressiva. Cal interpretar-ho com una mania personal? Com una feblesa? O com una adaptació del PSC a un dogma d’hipersecularització militant que no representa la ciutat?
La resposta més probable és una combinació de les tres coses. Collboni no és un alcalde fort. No ho és ni dins del seu partit ni dins del seu càrrec. Governa la ciutat amb el pes polític d’un regidor veterà ascendit a dalt de tot perquè tocava, però sense la influència ni la determinació que Barcelona exigiria al seu primer edil. Barcelona és massa important per tenir un alcalde de perfil baix, incapaç d’imposar un relat o d’aprofitar la força simbòlica de la capital catalana.
I és aquest alcalde de pes polític minso qui ha decidit emprendre, amb un entusiasme sorprenent, la seva particular guerra contra el pessebre. L’any passat la substitució va ser —per dir-ho amb suavitat— delirant. Una estrella gegantina pròpia de les guerres de les galàxies, tan forassenyada que només va generar burles, incomoditat visual i un reguitzell de comentaris incrèduls. Va ser un fracàs tan rotund que enguany no s’ha atrevit a repetir-la. Oficialment diuen que té “problemes tècnics”; la veritat és que tenia problemes estètics, funcionals i simbòlics.
Aquest any tocava redempció. Però tampoc. En lloc de recuperar la tradició, l’alcalde ha optat per una nova fugida endavant: una superil·luminació simultània de les façanes de la Generalitat i l’Ajuntament sota un títol que aspira a grandesa: Simfonia d’Estels… I, efectivament, serà molt simfònica, perquè costa 250.000 euros. Un quart de milió. Una quantitat indecent tenint en compte que només serveix per cobrir, com una llum de neó, l’absència del pessebre.
És fàcil gastar diners quan no surten de la pròpia butxaca. I més fàcil encara quan la despesa serveix per amagar una decisió impopular. La ciutat té necessitats urgents, moltes d’elles dramàtiques: seguretat, neteja, manteniment, emergència social, habitatge. Però el govern municipal ha decidit prioritzar una obra de llum efímera que costarà, en una setmana, el que costaria reforçar serveis que sí influeixen en la vida quotidiana de la gent.
El que Collboni cancel·la és la presència pública del símbol, no la seva existència.
I aleshores arriba l’excusa, que gairebé insulta la intel·ligència ciutadana: “A l’Ajuntament hi ha un pessebre molt bonic, fet per l’Associació de Pessebristes”. Cert. Però no es tracta d’això. La qüestió no és si dins del Palau hi ha un pessebre decoratiu. La qüestió és on ha de ser el pessebre, si ha de formar part de l’espai públic o si ha de quedar confinat dins d’un vestíbul. El que Collboni cancel·la és la presència pública del símbol, no la seva existència.
I aquí hi ha el nucli del problema: en un moment en què la nostra cultura, la nostra tradició i les nostres arrels són més fràgils que mai, algú esperaria dels poders públics un suport clar, decidit i tranquil. No aquest dogmatisme sectari que fa desaparèixer símbols culturals de l’espai públic només perquè tenen un origen que alguns prefereixen ignorar.
El pessebre de la plaça Sant Jaume no és religió. És ciutat. És tradició. És Barcelona
El pessebre de la plaça Sant Jaume no és religió. És ciutat. És tradició. És Barcelona. I Collboni, amb la seva guerra personal, ha decidit que això no toca. Doncs bé: cal dir-ho amb la mateixa claredat amb què ell el fa desaparèixer. Aquesta no és una ciutat que es construeixi amb cancel·lacions, sinó amb memòria.
Ni Colau va gosar tant: Collboni consuma la guerra contra la tradició nadalenca. #SantJaume #Tradició #PolíticaBCN Share on X
Loading ...
