El mandat de Colau es va caracteritzar per la seva aferrissada voluntat de cancel·lar en tot el possible les tradicions de la ciutat, sobretot aquelles que tenen una major vinculació amb el fet cristià, que són la immensa majoria, donada la nostra història. Un cas superlatiu va ser quan Colau va excloure de la programació de les festes de la ciutat la celebració de la Missa de la Mercè, que és precisament l’origen i centre de la gran festa major de Barcelona.
Obrant d’aquesta manera es produïen anomalies com la d’esmentar a la programació la desfilada d’autoritats, que era precisament el seguici que es feia a la sortida de la missa cap a l’Ajuntament. Però és clar, no hi havia missa. O bé l’esment dels actes festius després de l’ofici, quan aquest havia desaparegut del programa. La seva dèria era tal que, d’una banda, com és lògic, volia participar en la passejada des de la Basílica de la Mercè a l’Ajuntament i aleshores el que feia era esperar a la porta de la Basílica que s’acabés la celebració.
Els “no-pesebres” de Colau han marcat una època a la plaça de Sant Jaume. Així com les topades amb qüestions cristianes. Felicitava el ramadà als musulmans, l’any nou als xinesos, però mai va celebrar amb els seus conciutadans el Nadal amb una frase adient.
Amb l’arribada de Collboni semblava que tot això havia passat a millor època, però ha estat un emmirallament. Per començar, el pessebre de la plaça de Sant Jaume torna a ser un producte costós, polèmic i de mal gust. A cavall entre una obra naïf i el kitsch.
Tan fàcil com seria excel·lir en la realització d’un gran pessebre clàssic, assumint així una llarga i viva tradició de Barcelona amb associacions, artesans, artistes i comerciants amb vigorosos mercats de figuretes del pessebre. Tenim llocs per fer música clàssica, fins i tot teatre, una Filmoteca per recuperar cinema clàssic, però, ai l’as, el pessebre ha de ser sempre un producte irreconeixible o de gust dubtós, i això sí, a bon preu.
Però allà on l’Ajuntament demostra que és un continuisme de Colau rau en els canvis de nom de carrers, acordats per la comissió del nomenclàtor. Si la ciutat no ho impedeix, carrers amb noms històrics de fa més de 150 anys seran canviats per persones desconegudes. El carrer de Sant Rafael al Raval, i a Gràcia els carrers de Santa Magdalena, Santa Àgata i Santa Rosa desapareixeran, malgrat que algun d’ells porta aquest nom des de 1830 i estan arrelats a la tradició i el coneixement dels barcelonesos. St. Rafael passarà a dir-se de Maria Casas Mira que ningú sap qui és i al qual l’Ajuntament li afegeix l’etiqueta d'”activista”. El de Santa Magdalena serà dedicat a Madalena E. Blanch, Santa Àgata substituït per Àgata Badia i Puig-Rodon i Rosa per Rosa Puig-rodon Pla. Es tracta, en definitiva, d’eliminar tota referència que tingui un bri de religió cristiana a Barcelona.
Collboni demostra una vegada més, com passa en altres àmbits, que no és res més que un succedani de posat més neocapitalista d’Ada Colau. Però en el seu urbanisme i la seva concepció de la ciutat, incloses les tradicions, està presoner d’aquell període dissortat i de la seva autora.
Amb l'arribada de Collboni semblava que tot això havia passat a millor època, però ha estat un emmirallament Click To Tweet
Loading ...
