Collboni, va dir, va arribar, va perdre les eleccions i va guanyar l’alcaldia, va fer declaracions contradictòries i ha desaparegut.
Durant aquest estiu, el recentment elegit alcalde Collboni ni se l’ha vist ni se l’espera. És un mal començament per a una ciutat que funciona clamorosament malament en perjudici de residents i molts visitants, amb problemes que, precisament, s’accentuen a l’estiu, en gran manera a causa de la massificació turística.
El que passa a les platges de la Barceloneta és de país bananer, és la deixadesa organitzada, i resulta impresentable que ens conformem que la policia es limiti a forçar el desmuntatge dels campaments nòmades que s’instal·len a partir de mitja tarda, perquè els banyistes del matí trobin espai, i es torni a repetir el cercle viciós.
Això és perdre el temps i llençar els diners.
La imatge que resulta de Barcelona és el d’una ciutat degradada, que confirma el que passa des de fa anys en altres llocs de la ciutat, especialment a Ciutat Vella i cada vegada més el territori de l’Eixample adjacent amb ella. L’eix pintat de verd de Consell de Cent, gran bandera de Colau, assumida per Collboni, ràpidament ha fet realitat els dos perills anunciats. La seva degradació, i alhora la seva gentrificació, expulsant veïns i locals de tota la vida.
Està sense resoldre una entrada bàsica de la ciutat que és la Via Augusta de la qual Collboni va dir una cosa i la contrària i que, quan comenci l’activitat de debò, serà motiu d’embotellaments, contaminació i pèrdues econòmiques per als ciutadans en temps i combustible.
La ciutat, malgrat l’aparença molt animada que li atorga el turisme, té problemes estructurals seriosos, relacionats, d’una banda, amb la degradació de les activitats i de l’espai públic.
La droga i la massificació turística són vectors decisius. Pesa cada cop més la qüestió mai abordada de l’envelliment de la població, que fa que la que es contempla a si mateixa com una capital dinàmica, centre de la tecnologia punta, en realitat presenti una estructura de formació de la seva renda bruta, en què les transferències públiques, bàsicament les pensions, ocupin el lloc que correspondria en una estructura ben equilibrada l’excedent empresarial.
Si després dels ingressos salarials, que sempre i en tot lloc són el factor de major pes en la formació de la renda, en segon lloc, no apareixen els resultats de les empreses, sinó les transferències de les pensions, és que alguna cosa greu no funciona en l’economia de Barcelona i hauria de ser motiu d’alarma.
Com hauria de significar que la taxa de fecunditat sigui de poc més d’un fill per dona, menys de la meitat de la taxa de reemplaçament i inferior a la del conjunt de Catalunya i d’Espanya. També hauria de ser una alerta important que gairebé el 30% de la població hagi nascut a l’estranger, i això no per cap raó xovinista, sinó per una de caràcter cultural i una altra econòmica.
Raó cultural
La cultural, perquè aquesta presència tan important i creixent de població estrangera exigeix una reacció pública a favor de la llengua i cultura catalana que no existeix, i d’aquesta manera l’ús social del català va quedant marginat precisament a la capital de Catalunya.
Les limitades capacitats pedagògiques del sistema públic d’ensenyament multipliquen aquest problema que converteix l’ús vehicular del català a l’escola en un mite.
L’Ajuntament disposa d’unes dosis d’autogovern molt importants gràcies a la Carta Municipal i comparteix en aquest àmbit la responsabilitat amb la Generalitat a través del consorci d’ensenyament. Una responsabilitat que no exerceix.
Raó econòmica
La raó econòmica, perquè si bé numèricament un immigrant substitueix un habitant autòcton, això no és cert en termes de productivitat, perquè la seva és molt més baixa, la qual cosa significa que el procés de substitució de població en què està embarcada Barcelona redueix, per les seves característiques, la renda, o en el millor dels casos, frenarà l’augment de la seva renda, i això és clarament evident si es compara el pes de la renda de Barcelona amb la que tenia fa 15 anys respecte al conjunt d’Espanya.
En aquest sentit, influeix també un segon factor, donat que el procés d’envelliment accelerat de la capital, amb una mitjana d’edat que ja supera els 44 anys, significa una altra caiguda important de la renda, ja que les dades demostren que les llars a partir dels 65 anys i encara més a partir dels 75 perden automàticament ingressos.
Això és només un esbós d’alguns dels problemes greus que té la ciutat i que xoquen obertament amb un alcalde de nova fornada que just unes setmanes després de les eleccions es permet tancar per vacances.
Està sense resoldre una entrada bàsica de la ciutat que és la Via Augusta de la qual Collboni va dir una cosa i la contrària Share on X
Loading ...
