Colau imputada!

Sens dubte la notícia política més rellevant és que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, hagi estat citada com a investigada pels ajuts donats a un conjunt d’entitats políticament afins. És evident que el que ha de prevaldre en tot moment és la presumpció d’innocència. Per tant, Colau és innocent fins que es demostri el contrari.

Ara bé, dit això, és realment lamentable que la principal autoritat de Barcelona es vegi en la necessitat d’acudir al jutjat perquè ha estat cridada per la justícia. Pot ser que esdevingui un procés, pot ser que s’acabi en res, però el primer efecte negatiu per a la ciutat ja s’ha produït.

El segon fet que multiplica l’escàndol Colau, sorgeix del seu exhibicionisme justicier. Ni ella ni la seva formació mai han tingut una especial estima a aquest valor democràtic fonamental que tota persona és innocent fins que es demostri el contrari… excepte quan els afecta a ells. Van entrar a la política fent bandera de la lluita contra la corrupció. Tant és així que l’article 3.6 del “codi d’ètica política” de Barcelona en Comú estableix: “el compromís de renúncia o cessament de forma immediata de tots els càrrecs davant la imputació per la judicatura de delictes relacionats amb la corrupció” i són citats de manera concreta “la malversació i el tràfic d’influències“.

Doncs bé, d’això és del que es tracta en el cas de Colau, i per aquesta raó ha de presentar-se davant del jutge com a imputada. Sense dubte és un excés reglamentar que la simple acusació equivalgui ja a la pena de dimissió o renúncia, però són les regles del joc dels mateixos Comuns, que estan liderats per Colau, de les quals es van dotar. I ara està en joc precisament aquest compromís davant les seves pròpies normes.

La societat no pot exigir la dimissió de Colau, perquè és presumptament innocent. Però aquesta mateixa societat sí que pot demanar que assumeixi la seva responsabilitat davant del codi ètic del qual voluntàriament es van dotar. I que si ara no dimiteix, demostrarà que no té cap credibilitat ni el codi, ni el seu partit, ni la seva persona. És el problema de quan es va pel món donant-nos lliçons de modus. De totes maneres, tot i ser breu, no és l’únic qüestionament d’aquest codi perquè molt a prop de l’anterior article, el 3.5., estableix com a norma per a un càrrec públic les dues legislatures com a màxim. Per tant, Colau ja no es podria presentar a les pròximes eleccions atenint-se a les seves pròpies normes. Malgrat això, està oberta a la possibilitat de repetir.

Quin respecte i credibilitat ens poden merèixer partits i organitzacions que canvien els seus propis compromisos en funció de si els beneficia o perjudica com a persones? Quin és el valor moral que pot representar la nostra alcaldessa quan infringeix de forma tan rotunda i concreta el seu propi codi ètic? Si no és capaç de respectar les seves pròpies normes, com podem confiar que quan no la veuen respecta les normes generals?

Però, aquest no és tot el problema de l’afer Colau, tot i ser molt greu. N’hi ha un altre que és un càncer que fa temps que existeix, però que al llarg del seu mandat s’ha estès com una metàstasi. És el de les subvencions. Fins que les subvencions no siguin revisades a fons i existeixin criteris objectius, estarem davant d’un pou de corrupció legalitzat, perquè n’hi ha prou amb complir les normes formals per justificar el malbaratament massiu de diners.

Cal considerar que en el període d’alcaldia de Colau aquests recursos han crescut un 65%, una magnitud extraordinària. En primer lloc, les subvencions haurien d’estar cenyides a l’interès col•lectiu, i no a plantejaments ideològics o de facció. D’altra banda, hauria d’haver-hi una relació entre els recursos propis de les entitats i la subvenció. Perquè si no és així, resulta que moltes d’aquestes organitzacions són fictícies, i responen només a interessos de partit que s’alimenten majoritàriament a base dels recursos públics. Seria higiènic que una entitat no pogués disposar més enllà del 30% de recursos públics, fos quina fos la seva procedència.

Aquest problema de les subvencions es concentra precisament en el grup d’entitats ara sota sospita de les quals procedeixen Ada Colau i altres membres dels comuns, com Gerardo Pissarello o Gala Pin. Es tracta del conglomerat format per l’Observatori DESC, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Enginyers sense Fronteres, Aliança Contra la Pobresa Energètica, que comparteixen seu i en alguns casos el NIF. Les quantitats que reben aquestes entitats són astronòmiques. Per exemple, l’Observatori DESC, que va començar amb una ajuda inicial el 2012, quan no manava Ada Colau, de 25.000 euros, ara rep una xifra per valor de 324.600 euros. Al grup inicial s’hi han afegit altres etiquetes com les dels Enginyers sense Fronteres i l’Aliança Contra la Pobresa. Però el que mai ha quedat clar és a què es dediquen aquests recursos i quina part constitueixen dels diners que aconsegueixen ingressar per aportacions de la societat civil.

Davant l’actual situació, Colau pot fer moltes coses. Una d’elles seria assumir la responsabilitat i dimitir, no per assumir la culpa, sinó tot el contrari, per demostrar la seva innocència i tornar-se a presentar a les pròximes eleccions sense màcula. D’aquesta manera, a més, compliria fidelment amb les exigències dels articles 3.5 i 3.6 del codi ètic del seu partit. Però si no vol adoptar aquesta resposta de gran altura moral, almenys que mostri i informi clarament de les tripes d’aquestes subvencions i del que es fa amb elles. Que informi sobre a quines activitats van dirigides, quin tipus de despesa realitza, quina obra es du a terme i quina part representa del total del pressupost d’aquesta mena d’entitats. Com a mínim això.

 Loading ...