Hi ha dues evidències sobre la taula. Una, que la gestió de Colau té cada vegada més detractors o almenys més opinió en contra. La principal objecció és la seva gestió del transport, circulació i via pública a causa de la seva política basada en redefinir els carrers a base de pintura i obstacles de formigó armat. En diuen urbanisme tàctic, però més aviat és un pastís que dificulta el bon funcionament de la ciutat i que es contradiu de forma brutal amb la “ciutat del disseny” que era una de les herències de Maragall i els alcaldes continuadors de la seva línia.
En aquest sentit, el paper de Collboni està resultant molt deslluït, perquè malgrat ser soci de govern absolutament necessari per a la continuïtat de Colau, no incideix per a res en les polítiques de la ciutat. Darrere d’aquest fet evidentment hi ha la necessitat superior que el partit socialista mantingui unes excel·lents relacions amb l’alcaldessa, que és una peça important en l’entramat de Pablo Iglesias. El PSC, per tant, no estaria actuant a Barcelona en funció dels seus interessos municipals, sinó per mantenir el clima de col·laboració amb l’aliat al govern de Sánchez.
La imprevisió de les accions municipals queda palesa quan el mateix ajuntament parla ara d’organitzar un concurs d’idees per renovar el model urbanístic. Tenim una alcaldessa que necessita fer un concurs perquè li diguin quin és el model de ciutat que ha de fer. Increïble. I mentrestant pinta els carrers de colors i converteix la circulació de vehicles en una gimcana.
La segona evidència és l’escassa representativitat de Colau i el seu grup. Cal recordar que a les eleccions va quedar com a segona força, amb el 20,7% dels vots, que amb prou feines representen el 16% dels electors de la ciutat. Va treure només 156.000 vots, i amb aquesta xifra fa i desfà per incompareixença dels altres. En el cas de l’àmbit del model urbà, per incompareixença d’ERC, que en l’última reunió de la comissió per tractar el conflicte dels carrers de Barcelona es va abstenir malgrat ser el partit més votat a la ciutat. També en aquest cas pesarien raons polítiques de futur que poc tenen a veure amb els interessos dels barcelonins. I després quedaria el gran responsable: Colau és alcaldessa pels dos vots del grup de Valls, que alhora és el gran desaparegut de la ciutat. No sabem si ha renunciat a la seva retribució com a regidor, però en tot cas la seva activitat és perfectament descriptible.
Les crítiques van, però, més enllà de la circulació i l’estat dels carrers. Hi ha una clara incapacitat de definir una política de recuperació de la ciutat, que és, entre totes les grans ciutats espanyoles, la que més pateix i patirà els efectes de la crisi. La inseguretat, que s’ha reduït sensiblement per efectes de la pandèmia, continua castigant bona part de l’àrea central de Barcelona, el Raval i el Gòtic. Creix la crítica per l’estat de brutícia dels carrers i la deixadesa amb que es troba el parc de la Ciutadella i altres zones verdes. Més enllà de la repartidora de subvencions, que generen un electorat depenent, és difícil trobar polítiques de pes a la Barcelona d’avui.
Per acabar-ho d’adobar, Colau té l’oposició frontal del món empresarial encapçalat pel Foment del Treball. El seu president, Josep Sánchez Llibre, la va acusar d’arruïnar la ciutat en un debat celebrat en el Cercle Eqüestre amb l’assistència de Collboni. També va ser molt crític el president del Cercle d’Economia, Xavier Faus. Els seus discursos van ser notòriament compartits per la major part dels assistents, més d’un centenar, sobretot entre els empresaris i executius que van assistir a aquest dinar-col·loqui el passat dilluns 14 de setembre.
Per tot plegat, donada la situació i les perspectives, vist com va ser elegida, cal posar damunt la taula una pregunta necessària: cal un vot de censura contra Ada Colau?
Les crítiques a Colau van més enllà de la circulació i l’estat dels carrers. Hi ha una clara incapacitat de definir una política de recuperació de la ciutat, que és, entre totes les grans ciutats espanyoles, la que més pateix i… Share on X