Aquesta setmana s’ha sabut pel diari Politico.eu que la Comissió Europea cerca un acord amb SpaceX, l’empresa d’Elon Musk dedicada a les tecnologies i serveis espacials, per sortir del cul de sac on actualment es troba degut als retards acumulats de la indústria espacial europea.
Per a més inri, el que la UE ha posat sobre la taula és un contracte perquè SpaceX llenci no pas satèl·lits amb aplicacions comercials o en tot cas poc sensibles, sinó artefactes de darrera generació per a la constel·lació Galileo, l’espina vertebral del sistema de posicionament geogràfic impulsat per Europa precisament per a no dependre del GPS nord-americà.
De fet, els desafiaments en termes de seguretat i protecció del secret industrial són tan forts que la Comissió està intentant convèncer els Estats Membre per a negociar un “acord de seguretat adhoc” amb els Estats Units amb la finalitat de “llançar excepcionalment satèl·lits Galileo”. Un muntatge jurídic per intentar protegir les informacions confidencials que conté la càrrega útil dels artefactes espacials europeus.
Segons els documents als que Politico.eu ha tingut accés, la UE voldria arribar a un acord amb SpaceX per utilitzar el seu coet Falcon 9 i amb United Launch Alliance amb el Vulcan, tot i que aquest darrer encara no ha fet cap vol comercial.
Aquesta demanda de la UE, forçada per les circumstàncies, posa un cop més en entredit la idea tan en boga de l’actual Comissió liderada per Ursula von der Leyen i Josep Borrell de “l’autonomia estratègica europea”.
Paradoxalment, és quan més insisteix Europa en la necessitat de no dependre de tercers per evitar posar en risc la seva seguretat i credibilitat, que aquesta es revela incapaç de fer quelcom tan senzill com posar en orbita els seus propis satèl·lits.
I diem senzill perquè, en particular gràcies a França i a la seva llarga tradició gaullista d’autonomia estratègica (però la de debò), Europa havia estat capaç, fins ara, de disposar d’un programa espacial punter, i en certs aspectes superior al de la NASA. El sistema Galileo forma part d’aquest orgull europeu que està ara amenaçat.
De fet, si la Comissió contempla seriosament l’opció nord-americana és perquè el successor al coet Ariane 5, de fabricació principalment francesa, pateix retards en cascada. De fet, el vol inaugural del flamant Ariane 6 havia de tenir lloc a l’estiu del 2020.
Actualment, s’espera que el tret de sortida del nou coet es faci a finals d’any, i que el sistema entri en servei operatiu al 2024. Però el problema no és sols que l’Ariane 6 estigui patint retards, sinó que la fabricació del seu predecessor ha cessat. Un error de càlcul incomprensible a simple vista.
Els problemes de calendari no són els únics que amenacen els projectes espacials europeus. La tecnologia d’actors nord-americans com SpaceX i United Launch Alliance, entre d’altres, és clarament superior a la del futur coet europeu i permet d’enviar artefactes a l’espai a costos inferiors.
Els problemes de calendari no són els únics que amenacen els projectes espacials europeus. La tecnologia d'actors nord-americans com SpaceX i United Launch Alliance, entre d'altres, és clarament superior a la del futur coet europeu Share on X
Loading ...
