Príncep afable de la docta lira,
mestre y custodi de la forma bella,
tu qui cenyires de llorer y murta
doble corona:
ara toléra que una mà atrevida
passi a mon poble la qu’ab tal fortuna
tu trasportares al solar de Roma
cítara grega.
Aspra y’ ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma patria dura;
mes també noble hi sonarà: ma patria
filla es de Roma.
Filla de Roma per la sanch, pel geni,
clara y robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llevor de gloria
cendra romana.
Sí: dins sa terra’l cavador atònit
òssos y marbres y joyells hi troba,
armes, monedes y penons qu’ostentan
l’àguila augusta.
Bella ma patria es ademés. Viuría
sens anyoransa la divina Musa
dins exa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.
Illa es galana, ahont el sol de Grecia
brilla puríssim, y d’ardenta sava
pròdich, li dona ab lo rahim alegre
l’àtica oliva.
Déxa, donchs, ara que dins ella evoqui
clàssiques formes, y l’antiga Musa,
just ab sos propis ornaments, ma patria
veja somriure.
Ara que folla l’invocada Furia,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’harpa plorosa, y entre fanch destila
fonts d’amargura,
oh! còm anyora mon afany les clares,
dolses fontanes del Parnàs helènich!…
Mestre, ab ta bella, cisellada copa,
déxamhi beure.
Déxa que tasti la sabor antiga
qu’omple tes odes y dins elles dura,
com un vi ranci de Falern que guardan
àmfores belles.
Nèctar poètich ab que’l cor s’anima,
febre y deliris d’embriach no dona;
dona la calma del Olimp, la sana
forsa tranquila.
Qui de tal nèctar troba’l gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni’l domini frèvol:
l’art es sa vida, qu’entre goigs ò penes
guarda segura.
Ah! púgin altres a palaus que habitan
grogues les ansies ab l’afany hidròpich,
negres insomnis qu’en un llit de plomes
posan espines.
Vàjan al fòrum, hont febrosa turba
crida y s’empayta disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
llansa per riure.
Puga jo, a l’ombra del natiu boscatge,
seny y bellesa agermanar ¡oh artista!
seny y bellesa qu’ab ta lira forman
digna aliansa.
Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guía la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
dansa de nimfes.
Elles ben àgils y formant corona
donan al ritme la lleugera planta:
riuen les Gracies, y se sent l’efluvi
d’alta ambrosía.
