Les dades de la sèrie del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) així semblen indicar-ho. Anem per parts.
Les enquestes pregunten a cada confessió, i especialment això importa als catòlics, la seva assistència als oficis religiosos per raó de tres tipus de pregunta. Es declara d’aquella confesió, catòlic, per exemple, però respon que no va mai a cap ofici. Aquest és el grup més majoritari amb diferència i entre la població que es declara catòlica representa en l’actualitat el 71%.
I aquí es produeix la primera singularitat. Quan va arribar la covid aquesta xifra estava en màxims de tota la sèrie que es remunta des de març del 2014 amb un 77,8% i un suau i continuant ascens. Però vet aquí que passada la covid registra una caiguda radical com mai s’ha donat a la sèrie, de manera que el març del 2022 havia caigut al 66%, és a dir més d’11 punts i encara va davallar una mica més fins a arribar a l’octubre de l’any passat amb un 64,8%.
Aquesta davallada dels que es declaren catòlics, però no van a missa, tenia una contrapartida en els altres grups que a continuació veurem i que són més practicants. Hi havia, per tant, una clara revifada que sembla perdre’s perquè el març d’enguany havien crescut fins al 71%. És a dir, han pujat quasi 7 punts en mig any. No arriben al màxim precovid, o el ritme ascendent no està clar que s’hagi aturat.
En contrapartida els catòlics que van cada setmana o més d’un cop a la setmana a l’església van assolir el 2022 la xifra més alta en dècades, el 12,9%, venint d’un 6,5% en el període immediat a la covid. S’havia pràcticament doblat l’assistència i això és bo, és un creixement del 7%, però des d’aquella data ha iniciat un lent decreixement i ara està situada en un 9,1%. És la magnitud més alta en molt de temps, però el signe és descendent. És l’altra cara de la moneda. Disminuïen els que no van mai a l’església i augmenten els que hi van amb molta freqüència perquè com a mínim hi posen els peus un cop a la setmana.
Aquesta xifra de creixement també s’ha donat en l’altre grup que segueix en pràctica religiosa, el que hi va com a mínim 1 cop al mes. Estava en un 4,2% abans de la covid i va anar pujant, en aquest cas més lentament, fins a arribar al 8,1% l’octubre passat. També s’havia doblat, però com els altres ha iniciat un descens i el primer trimestre d’enguany està al 7%. Aquests dos grups, catòlics practicants setmanals i els d’un cop al mes, signifiquen una mica més del 16% dels catòlics en l’actualitat. I havien representat el 19% en l’època en què la sotragada de la covid va fer créixer l’interès per la fe, mentre que en el període anterior significaven el 10,5%.
I encara queda un tercer grup, els que hi van algun cop l’any. Serien els que podríem anomenar catòlics socials: hi van per alguna festa, la nit de Nadal, Pasqua o per un casament. Aquests també havien crescut, encara que d’una manera lleugera, hi havien passat de ser quasi el 15% a significar el 16,5%. Però han decaigut i ara estan en el 12,2%.
Què ens diuen aquestes xifres?
Doncs que en el període posterior al 2020 hi ha hagut una finestra d’oportunitat que ha provocat de manera espontània un retorn de desenes de milers de persones a l’església. Ho han fet amb una intensitat variable, però les xifres canten per si soles. Era una gran oportunitat si hi havia consciència que s’estava produint un fet excepcional, que no s’havia donat mai durant dècades i dècades en la història recent de l’església catalana. En lloc de decadència hi havia revitalització.
Però els que dirigeixen aquesta institució no sembla que hagin estat massa atents a la jugada segurament perquè, com acostuma a passar en altres professions, estan massa tancats en les seves pròpies qüestions. Segurament no és el cas de molts sacerdots a peu de parròquia, però la tònica general de la qual emanen les directrius, més aviat sembla haver anat per aquí, almenys a judicar pels resultats que assenyalen que no s’ha estat capaç d’aprofitar una oportunitat. Cal dir (sempre cal deixar oberta una porta a l’esperança) que l’oportunitat si no tan gran, sí que es manté viva i potser seria hora que se n’adonessin i actuessin en conseqüència.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.