La publicació de l’Anuari Regional Eurostat 22 ofereix la possibilitat de comparar una sèrie de paràmetres bàsics de Catalunya amb el context espanyol i europeu. Des de Converses considerem que aquestes anàlisis sistemàtiques, globals, solvents i objectives són un servei en un temps on tot està contaminat per la propaganda.
D’aquí que comencem una explotació sistemàtica d’aquestes dades que al lector atent li poden proporcionar referències que facilitin l’adopció del seu propi criteri i no anar a remolc d’allò que li dicten els diversos poders que controlen la comunicació.
I el primer capítol a revisar és el de la població. Unes quantes dades ens donen una radiografia prou entenedora. La població de Catalunya en el període 2021-2050 creixerà 141 habitants per cada 1.000. És, junt amb Madrid, en primer lloc, Balears, Múrcia i Navarra, dels pocs indrets que registra aquest creixement més aviat modest a llarg termini.
Significa que en aquella data de mitjans de segle arribarem als 8,7 milions d’habitants. Una mica més d’1 milió a afegir als actuals, però amb una consideració addicional: aquest augment serà fruit de la immigració, perquè la taxa de fecunditat (el nombre de fills nascuts vius per dona) és extraordinàriament baixa. A Barcelona és de només 1,19 i una mica més altes a Tarragona, Lleida i Girona, que se situen en 1,3 o unes centèsimes més. Per situar una referència veïna, el Rosselló assoleix un 1,79. Recordem que la taxa de reemplaçament; això és el nombre de fills per dona per mantenir la població en equilibri, és de 2,1. Per tant, amb l’actual hi ha una pèrdua d’un habitant per cada dona en edat fèrtil.
Aquest dèficit de creixement vegetatiu és parcialment cobert per la immigració, amb una nota addicional que és que les persones que moriran d’aquí el 2050 seran, en la seva gran majoria, nascuts a Catalunya i aquest fet més l’actual població immigrant, més els nous residents faran que el pes de la immigració en el total català aconsegueixi xifres molt altes, amb tot el que això comporta de pèrdua de la productivitat i de problemes de xocs entre hàbits i cultures diferents, perquè els nouvinguts el que trobaran és una població d’edat avançada i, per tant, més refractària als canvis.
Però, fins i tot, amb aquest afegit d’immigració tindrem una edat mitjana de la població que ja s’acosta als límits de la pèrdua de la màxima productivitat, perquè se situarà entorn dels 44 anys. Mentre, la gent jove enregistrarà un descens, moderat en termes europeus i espanyols, però reducció a fi de terme. El 2050 representaran només el 16% del total de la població, una mica menys a Tarragona i Lleida.
Sota aquesta base demogràfica, cal dir que els increments de productivitat, que és l’argolla que ens tenalla, seran molt difícils i s’afegiran a l’altre factor estructural que ho dificulta i que, per tant, a un ordre de coses diferents, com és la petita dimensió de les nostres empreses.
En definitiva, i d’aquest primer capítol: la manca de natalitat constitueix un estrangulament fonamental que dificulta superar el decaïment econòmic i cultural que afecta des de fa alguns anys a Catalunya.
Loading ...
