Mai en la història de la Generalitat, hi ha hagut un fracàs tan rotund com els errors comesos en les oposicions de personal eventual que han dut a la suspensió de les proves i la dimissió de la directora general de la funció pública. Mai com ara hi havia hagut tants alts càrrecs i mitjans personals en la funció pública, amb una cúspide configurada per la consellera, la secretaria general de funció pública, la directora general de funció pública i els corresponents caps de servei i seccions, que a més compten amb l’ajuda acadèmica de l’escola de funció pública. La incapacitat del govern Aragonès per realitzar coses que són normals, com dur a terme unes oposicions, assenyala un problema estructural que només es pot resoldre amb unes noves eleccions.
Però aquesta manifestació d’incapacitat afecta aspectes molt més grans i profunds. Un els veiem perquè la realitat els fa evidents, però altres romanen ocults fins que acaben esclatant. Entre les evidències hi ha la sequera.
No es tracta només que a hores d’ara el govern encara estigui negociant un pla per donar-hi resposta, que no resoldrà la ruïna literal de l’agricultura i ramaderia catalana, sinó que el problema arrenca de molt abans, d’anys de deixadesa, fruit del desconeixement, la irresponsabilitat o ambdues coses.
Concretem-ho: Catalunya és un país que viu estructuralment, per raons geogràfiques i climàtiques, en una situació d’estrès hídric. Aquest concepte fa referència a les dificultats que pot tenir un territori determinat per disposar de la quantitat d’aigua necessària. L’escala internacional, que situa el major o menor risc, defineix 4 nivells:
- Menys de 500 m³ per habitant i any, que és un escenari extrem i on l’aigua es converteix en un problema vital.
- De 500 a 1.000 m³ per habitant i any, assenyala una situació d’escassetat d’aigua alta i pot provocar limitacions en el seu ús quotidià.
- De 1000 a 1700 m³ per habitant i any, es considera una situació d’escassetat d’aigua moderada i pot provocar restriccions en períodes de sequera.
- I un últim nivell, més de 1.700 m³ per habitant i any, en el qual l’aigua no representa cap problema en cap escenari.
Aquestes xifres estàndard poden veure’s modificades a conseqüència del canvi climàtic i l’augment de les temperatures, perquè la seva conseqüència és l’augment de l’evaporació i de l’evapotranspiració que, d’una banda, redueix la disponibilitat d’aigua i d’altra genera una major exigència de consum humà i sobretot per part de la vegetació.
Catalunya, segons el pla hidrològic del 2020, té unes disponibilitats en condicions normals de 1.197 m³ l’any i per habitant, o sigui que està lleugerament per sobre del segon nivell, aquell que defineix una escassetat alta i a l’inici del tercer que determina problemes quan hi ha sequera.
En aquestes condicions, una administració pública normal du a terme obres públiques per preveure que no falti l’aigua, no ja de boca, sinó a l’agricultura. No és el cas de Catalunya. L’estat dels regadius del nostre país, amb l’excepció del més recent del Segarra-Garrigues (que també pateix el problema de la falta d’aigua per imprevisió), són els que tècnicament han evolucionat menys de tota Espanya. Al Canal d’Urgell, dels més grans, es continua regant més o menys com en temps dels àrabs, amb canalitzacions obertes en les quals l’aigua s’evapora i a manta, és a dir anegant el terreny, que té una eficiència baixíssima.
Comparem la nostra situació amb la d’Israel. Aquest país té unes disponibilitats de només 225 m³ l’any per persona. I malgrat aquest fet té una agricultura de regadiu potent i no té problemes d’aigua. És per fer-s’ho mirar, 4 vegades menys recursos per habitant, reguen sense problemes i no hi ha restriccions per al consum humà ni industrial com les que imperen a Catalunya.
Si a aquest fet se li afegeix que els períodes de sequera són recurrents al nostre clima; és a dir es produeixen periòdicament i amb una certa regularitat, és evident que la imprevisió és brutal.
I com tot el que es fa malament pot ser pitjor, només cal recordar que, a més, la Generalitat de Catalunya és la que té una tributació autonòmica més gran. I no és poca cosa. Un 23,8% més que la mitjana de les altres comunitats espanyoles. La segueixen a distància la Comunitat Valenciana (16,3%) i Aragó (15,3%). Madrid és la que té la pressió fiscal més baixa (-23,8%), inferior a la mitjana, junt amb el País Basc.
Això és el que en català es diu ser cornut i pagar el beure.
Loading ...
