L’AIReF ha fet públics els resultats de la composició del PIB per comunitats autònomes del quart trimestre del 2021. El creixement està encapçalat pels que més van caure l’any anterior i a conseqüència de l’impacte turístic. Concretament el PIB va créixer a les Balears un 11,8%, Canàries 8,8%, seguit de Catalunya en 6,5% i de la Comunitat Valenciana 6,4. Són xifres clarament per sobre de la mitjana espanyola del 5,2%, que és exactament la que va assolir Madrid. Per tant, un bon resultat per a Catalunya que li permet encarar amb optimisme l’any actual. Sobretot confiant que la bonança turística li permeti una clara recuperació, que és el que augura l’informe presentat aquest dijous per la Cambra de Comerç de Barcelona. En conseqüència, des del punt de vista del creixement de les macromagnituds, l’horitzó és clarament positiu.
Però, al mateix temps, Catalunya és la comunitat autònoma, junt amb Canàries, de les quals es tenen dades, que presenta uns nivells més elevats d’exclusió social d’acord amb l’informe de Càritas dut a terme per la fundació Foessa, que habitualment elabora els seus estudis. L’índex d’exclusió social fet per aquesta organització s’elabora d’acord amb 37 indicadors, que van des de l’ocupació a l’educació, passant per l’habitatge i la capacitat de consum, entre altres factors. L’informe s’ha dut a terme sobre 10 comunitats autònomes espanyoles perquè de les restants (Aragó, Santander, Navarra, Galícia, Extremadura i Balears) no es disposen dades.
Catalunya i Canàries ocupen el primer lloc amb un 29,1% de població en exclusió social, 6 punts més que la mitjana espanyola. Madrid se situa en el 22,3%, Andalusia 26,3%, clarament superada per Catalunya. I les millors són el País Basc amb 16,3%, Astúries 15,9%, Castella Lleó 17,9%. És un pèssim resultat i demostra que hi ha una acusada diferència entre el creixement de les macromagnituds i la seva repercussió social, fenomen certament perillós.
El problema número u pel que fa a generar aquesta situació d’exclusió, és la manca d’ingressos, bé perquè no es té feina o perquè les rendes d’ajut no arriben, en definitiva, atur i manca de coixí social. El segon bloc és la condició d’estrangeria. Abunda molt més entre les persones immigrades. Però, atenció, perquè el tercer bloc, i aquesta és una observació que es reitera en el temps, és conseqüència de les famílies amb fills. Aquelles que tenen descendents menors de 18 anys a les llars pateixen d’una manera més acusada l’exclusió social. Més, fins i tot, que les llars monoparentals, que normalment són presentades com un focus de pobresa.
Una vegada més l’absoluta manca d’ajuts a la família contribueix al desastre social i de manera particular a Catalunya. Sembla mentida que no s’hagi implantat cap mena d’ajut malgrat l’abundància de dades que indica les conseqüències negatives que tenen per a moltes persones el fet de tenir fills.
L’estudi també permet constatar com l’ingrés mínim vital de l’Estat i la renda garantida de ciutadania no compleixen amb la seva missió. La primera només arriba a un 13% de les persones en situació de pobresa severa, mentre que la segona, la catalana, només ho fa en un 28%. Una vegada més es posa en relleu la incapacitat de les administracions per resoldre problemes fins i tot quan hi ha recursos per fer-ho.
En resum, el problema de l’elevada taxa d’atur, la situació de la immigració, l’abandonament de les famílies amb fills i la ineficàcia de les administracions, concentren les causes de la destrucció social que, després de sis onades de covid, s’ha operat a Catalunya, i de com el creixement del PIB envia un missatge equivocat sobre el benestar real de la població.
Loading ...
