N’hi ha prou eamb observar dos aspectes determinants de la qualitat del model econòmic. Un és el del sector de la banca i les assegurances, en el terciari, que és un dels que aporta millors retribucions. Doncs bé, les xifres canten per si soles. Entre 2009 i 2021 l’evolució de l’ocupació a la banca va caure un 22,6% a Catalunya, passant de 71.869 llocs de treball a 55.624. Espanya també va enregistrar una caiguda important, però menor que la catalana, perquè es va reduir un 19,7%. Però Madrid va ser diferent pel que fa a tendència, perquè va créixer un 3,2% augmentant dels 107.835 als 111.284. En altres paraules, si la distància que ens separava de Madrid el 2009 era d’un 30%, grosso modo, ara pràcticament ens dobla. Ens hem encongit fins a ser la meitat. I aquest fet, sens dubte, ha de preocupar, perquè assenyala la contracció de l’activitat central que són indicadors del grau de lideratge sobre el conjunt que té l’economia.
I si d’aquell aspecte passem a un altre determinant com és el grau d’ocupació i de salaris en empreses tecnològiques, podem constatar que Madrid atrau empreses que necessiten serveis digitals. La informacióduta a terme el 2021 per l’Informe Tech Cities elaborat per Experis (Manpower) partint d’una mostra de 18.000 ofertes a Espanya i dades de l’INE, constata la gran diferència que separa Madrid de Catalunya. En la comunitat del centre el nombre d’ofertes d’ocupació digitals era de 91.510, mentre que a Catalunya estava limitada a 58.293. És a dir, una proporció que s’acosta també a la dels 2 a 1. Pel que fa al nivell salarial, el salari mitjà digital és també més elevat a Madrid, de 41.545 euros, mentre que a Catalunya se situa en 40.909 euros. El primer lloc, però l’ocupa el País Basc amb 43.000 euros, si bé el nombre d’ofertes d’aquesta procedència és molt petit, només 4.861. Tant en el cas de Madrid com en el de Catalunya, hi ha una gran diferència entre el salari mitjà i el tecnològic, de fet és en els dos llocs d’Espanya on la distància entre ambdós és més gran. A Madrid el salari mitjà és de 28.898 euros, mentre que a Catalunya està lleugerament per sota dels 28.551. Aquest fet revela la importància de tenir un sector tecnològic important en ocupació, perquè té un impacte molt gran sobre la renda per càpita de la població.
I mentre que en aquests tipus de capítols no només no avancem sinó que retrocedim, sobretot de cara a Madrid, resulta paradoxal, o no tant, que en allò que destaquem siguin aspectes gens recomanables. Un d’ells que insospitadament i en pocs anys ens hem situat en el primer lloc d’Europa en producció i exportació de marihuana, de tal manera que s’ha creat una nova xarxa de delinqüència que atrau molta gent que es troba en l’atur o en l’exclusió social. La producció de marihuana en naus, i fins i tot pisos, s’ha multiplicat com ho expressen el nombre de plantacions desmantellades per la policial. Si el 2020 van ser 393, l’any passat van arribar a 662 i prop de 2.000 detinguts per aquesta causa. Xifra que multiplica quasi per cinc la dels detinguts del 2015. Òbviament, no anem bé perquè, a més, aquest tràfic i producció desenvolupa xarxes delictives violentes. I ja és habitual la presència d’armes de foc en els incidents. Concretament, el 2021, en el 37% d’incidents violents van intervenir armes d’aquesta mena, un fet que no era gens usual en l’escenari delictiu català. Una cosa de fons ha canviat i crea condicions d’inseguretat que poden tenir greus conseqüències, com ha passat en el cas holandès.
L’altra gran novetat econòmica és l’impuls que ERC aporta a la iniciativa del govern espanyol, que necessita els vots del partit català per tirar endavant, de legislar un impost sobre la plusvàlua que augmenti la pressió fiscal i ho uniformitzi a escala espanyola. Com ha canviat la mentalitat catalana! Almenys la que representen aquests partits, perquè de voler evitar de totes totes les harmonitzacions fiscals, s’han convertit en grans defensors d’aquestes, malgrat el centralisme que caracteritza aquesta visió. Tot està generat per aconseguir que Madrid es vegi obligat a apujar impostos. Podríem dir que aquests partits catalans han adjurat els seus principis per una raó d’enveja. I no és només ERC. És també JxCat i, el súmmum de la paradoxa i la contradicció, el grup del PDeCAT que habita al Congrés dels Diputats.
Com el PDeCAT es pot presentar com a matriu inspiradora d’una nova opció política catalana que sacsegi l’escenari actual, si els seus diputats a Madrid es dediquen a fer seguidisme del PSOE i Podemos, fins i tot en una qüestió tan crucial com és l’impost de la plusvàlua i l’augment de la pressió fiscal. Certament, el PDeCAT ho tindrà difícil per acreditar la seva credibilitat que representa o forma part d’una nova política.