Catalunya, com el conjunt d’Espanya, viu una contradicció difícil de sostenir. Necessita desesperadament més naixements, però les famílies que tenen fills suporten un risc de pobresa sensiblement superior a les que no en tenen. En altres paraules: necessitem infants, però el sistema econòmic i de protecció social penalitza precisament aquells que assumeixen el cost de criar-los.
La qüestió és especialment greu perquè el dèficit demogràfic ja no és conjuntural. Catalunya presenta creixement natural negatiu ininterromput des del 2018. El 2024 van morir 13.722 persones més de les que van néixer; hi hagué 53.802 naixements davant de 67.524 defuncions.
El 2025, els naixements van augmentar lleugerament, fins als 54.249, un 0,8%, però la fecunditat continua situada en només 1,08 fills per dona. No és una recuperació demogràfica. És gairebé estabilitzar-se en nivells extraordinàriament baixos.
Tenir fills significa més risc de pobresa
És en aquest context que adquireix tot el seu significat l’estudi de FEDEA de José Ignacio Conde-Ruiz i Marialejandra Garay Aguirre sobre fills, cicle vital i pobresa a Espanya entre 2008 i 2025.
La dada principal és inequívoca: el 2025, el 23% de les persones que viuen en llars amb fills dependents es troben en risc de pobresa, davant del 17,6% de les persones que viuen en llars sense fills. Entre els menors de 18 anys, la pobresa monetària arriba al 28,3% i el risc de pobresa o exclusió social (AROPE), al 33,8%.
Uns 2,07 milions de menors espanyols viuen sota el llindar de pobresa. I el més preocupant és que no es tracta d’una herència de la gran crisi: la pobresa infantil era del 27,1% el 2008 i és del 28,3% el 2025. La recuperació econòmica no l’ha resolt.
Els fills comporten costos que la renda no explica del tot
FEDEA introdueix una dada important. Fins i tot quan es comparen famílies semblants i es controlen la renda, l’ocupació i altres característiques socioeconòmiques, la presència de fills continua associada a 1,15 punts més de probabilitat de carència material i social severa.
No significa que tenir fills «causi» mecànicament pobresa. Els autors ho adverteixen. Però sí que mostra que la criança incorpora costos que les estadístiques de renda no recullen prou: alimentació, educació, transport, cures, necessitat d’un habitatge més gran, menor capacitat d’estalviar i més vulnerabilitat davant de qualsevol imprevist.
La situació és molt pitjor quan els pares són joves. Entre les llars amb una persona de referència menor de 30 anys, tenir fills s’associa a 7,26 punts percentuals addicionals de carència material severa. És precisament l’edat en què coincideixen salaris més baixos, ocupació menys consolidada, dificultats d’accés a l’habitatge i poc patrimoni acumulat.
Monoparentals i famílies nombroses: l’abisme
Les diferències encara són més dramàtiques segons l’estructura familiar. Les llars monoparentals registren un 50,3% de risc de pobresa o exclusió social i un 41,2% de pobresa monetària. Entre les parelles amb tres fills menors o més, els percentatges són del 46,8% i 42,6%, respectivament.
I no es pot atribuir simplement a la falta de treball. FEDEA observa que la baixa intensitat laboral afecta només el 6,6% de les llars amb fills dependents, davant del 10,7% de les llars sense fills. Les famílies amb fills no són més pobres perquè treballin menys.
El problema és que han de mantenir més persones amb uns ingressos que no augmenten proporcionalment i amb unes polítiques familiars que no compensen prou aquest cost.
La política familiar que falta
D’aquí les recomanacions de FEDEA: més transferències econòmiques directes, combinar ajuts universals per infant amb suport específic a famílies vulnerables, actuar especialment sobre les famílies joves i monoparentals i millorar la conciliació. L’estudi qüestiona, a més, que les deduccions fiscals siguin suficients per ajudar les rendes més baixes i assenyala la major capacitat redistributiva de les prestacions directes.
Aquesta és la contradicció que hauria d’ocupar el centre del debat demogràfic català. Tenim dèficit vegetatiu, una fecunditat d’1,08 fills per dona i una necessitat evident de recuperar els naixements. Però, al mateix temps, tenir fills augmenta substancialment la vulnerabilitat econòmica.
Una societat no pot lamentar que faltin nens i, simultàniament, deixar que el cost de tenir-los recaigui gairebé tot sobre les famílies.
La pregunta correcta, per tant, no és només per què les parelles tenen tan pocs fills. És una altra: què fa Catalunya perquè aquells que voldrien tenir-los se’ls puguin permetre?
Una societat no pot lamentar que faltin nens i, simultàniament, deixar que el cost de tenir-los recaigui gairebé tot sobre les famílies. Share on X
