Sembla lògic pensar que davant una llei tan important com la que regula la mort de les persones mitjançant l’eutanàsia i el suïcidi assistit, la bioètica tindria una resposta raonablement satisfactòria al conflicte ètic que planteja, perquè és evident que es tracta d’una legislació controvertida, no només pel rang i el gruix dels opositors, sinó pel fet de l’escàs nombre d’estats que a Europa, i no diguem ja al món, han optat per aquesta via.
Però res més lluny de la realitat, com ho constaten els informes del Comitè de Bioètica de Catalunya i el Comité de Bioética de España. Fets en dates molt diferents, l’espanyol va ser el primer quan s’anava a debatre la llei de l’eutanàsia i el suïcidi assistit al Congrés, i el català és molt més recent. Malgrat formar part d’un mateix context social i cultural, malgrat estar sota un marc jurídic i una legislació comuna, la diferència no pot ser més radical i assenyala dos mons a 600 km. de distància.
El Comitè Català considera que no hi ha consens “sobre el valor de la vida i visió de qualitat”, però sí que n’hi ha en el respecte a prendre decisions per part de les persones, amb l’única limitació del respecte als drets dels altres. Sota aquest criteri, i al llarg d’un informe breu de 8 pàgines, el Comitè considera que és perfectament correcte legalitzar l’eutanàsia i el suïcidi assistit. I considera que no fer-ho així pot contribuir a afectar negativament la dignitat de les persones que volen morir. Això sí, fa una remarca sobre que aquesta opció no s’ha d’oposar a una bona atenció en cures pal·liatives.
Sense entrar, perquè no correspon a una informació periodística valorar les consideracions del document, sí que es poden ressenyar dos aspectes que assenyalen el caràcter teoritzant i individualista de l’enfocament del Comitè Català. Per una bada, és una evidència del cas espanyol que l’aprovació de l’eutanàsia sí que s’ha contraposat a “una bona atenció en cures pal·liatives” perquè en el transcurs del debat i posteriorment hi va haver la fèrria oposició per part dels partits que donen suport al govern, en el sentit que hi hagués un reforç d’aquesta activitat mèdica, donat el mal estat en que es troba a Espanya aquesta mena d’atenció. Ens trobem així en una situació que el document català esquiva. Pot considerar-se que hi ha llibertat d’opció si pel dèficit en cures pal·liatives l’única elecció possible és entre el patiment i la mort artificialment provocada?
L’altre aspecte que obvia l’informe en la seva perspectiva individualista és el relacionat amb els danys a tercers. El problema de la no aprovació de l’eutanàsia a la majoria d’estats és perquè hi ha el convenciment que la llei actua com un dinamitzador de comportaments i cultures que empenyen als més febles a la mort perquè aquesta és una opció legal i, per tant, bona.
El text del document espanyol és molt més extens i raona la seva posició al llarg de 74 pàgines, quasi 10 vegades més que el català, perquè s’estén, en les consideracions de les implicacions que la llei comporta, i no es queda en l’enunciat només del principis abstractes.
La conclusió és evident: “al llarg d’aquest informe hem vist que existeixen sòlides raons per refusar la transformació de l’eutanàsia i/o auxili al suïcidi en un dret subjectiu i en una prestació pública, i ho fa”, diu l’informe, “per raons del context social i sanitari –aquí no hi ha perspectiva individualista-, sinó també per raons de fonamentació ètica de la vida, la dignitat i l’autonomia”. I afegeix “el desig d’una persona que per acció d’un tercer o del propi estat acabi amb la seva vida directa o indirectament en aquells casos de gran sofriment físic i/o psíquic ha de ser sempre amb compassió i atès amb una actuació compassiva eficaç, que condueixi a evitar els dolors i procurar una mort en pau”. I considera que “el seu exercici no es troba recolzat per una veritable autonomia atenent la situació de les cures pal·liatives i sociosanitàries i que, a més, aquesta autonomia està limitada en els seus efectes per l’espai privat que correspon al propi individu”. “L’eutanàsia i l’auxili al suïcidi no són signes de progrés, sinó un retrocés de la civilització”.
Loading ...
