La perspectiva que hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya entre l’estiu i l’inici de la tardor han accelerat tots els moviments polítics d’un panorama que està lluny d’haver-se assentat definitivament.
Sovint es perd de vista que la disrupció independentista va alterar del tot el panorama polític català. Va fer explotar la coalició d’èxit que era CiU. Va afeblir en unes proporcions extraordinàries el que era l’altre gran partit de Catalunya, el PSC, que ha aconseguit mantenir-se però ni de lluny recuperar la seva antiga importància. Iniciativa ha pràcticament desaparegut. ERC ha passat d’ocupar una posició molt secundària al primer pla de la política. Noves formacions han aparegut o han emergit. Algunes a una velocitat lumínica com Cs, que en pocs anys ha passat de ser testimonial a primera força de Catalunya, per tornar a quedar reduïda a unes perspectives, que sembla que només tenen sortida si acaba fent una aliança amb el PP.
Amb tota aquesta alteració política, el catalanisme com a tal ha desaparegut, com també ho han fet el centre i la dreta, sobretot el primer. Avui l’hegemonia al Parlament de Catalunya respon abassegadorament a l’etiqueta “progressista”. No és gens clar que tot plegat respongui a la realitat social del país, i en conseqüència els reajustaments es produiran.
La primera gran qüestió és el reordenament de l’antic espai convergent, que ja no tornarà a ser mai el mateix, però que tampoc està ben perfilat a hores d’ara. En aquest sentit dos moviments ocupen el centre de l’escenari. El dels partits catalanistes per forjar una aliança, que ha tingut aquest cap de setmana en la reunió d’Units per Avançar un primer indici de cap a on s’encaminen els primers passos. Sembla clar que hi ha una preferència per configurar una resposta electoral conjuntament amb El País de Demà, i no està tan clar d’entrada que vulguin fer-la extensiva a la nova opció que sortirà de la fusió de la Lliga i Lliures en el congrés de finals de març. Si acaben existint dues opcions que es disputin l’espai catalanista malgrat que sigui amb perspectives diferents, és possible que l’èxit no acompanyi a l’empresa.
Més encara quan està per definir què passarà amb el PDeCAT. El més possible és que acabi formant part de la coalició JxCat i per tant sota la fèrria disciplina de Puigdemont. El retorn de Mas, que ja s’ha produït i ha anunciat la seva disponibilitat política, només es farà efectiu si entre tots plegats li aplanen el camí per encapçalar una candidatura en la qual Puigdemont assumeixi el lideratge de Mas. Aquest és el sentit últim de les seves declaracions a RAC1, assenyalant que Puigdemont ha de deixar clar que ell no pot encapçalar en termes reals la llista electoral, que no pot jugar a la confusió.
Però en tot això hi ha versos solts. Per una banda el de Marta Pascal, que ja ha fet un pas definitiu en renunciar a la seva acta de senadora de JxCat. L’antiga líder del PDCAT, defenestrada per Puigdemont, vol formular una opció diferent inspirada en el PNB, per tant lluny de tot rupturisme constitucional. Cal veure si li queda capacitat d’arrossegar una part significativa de l’antiga Convergència, o en realitat està postulant en solitari la seva candidatura per encapçalar alguna cosa.
En aquest context, aquesta setmana figuren dues dates importants. Una, aquest mateix dimecres, amb la primera reunió de la mesa de negociació entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol. Caldrà veure si les expectatives creades es confirmen, tot es desenvolupa amb normalitat o es produeixen sorpreses de la mà de Torra. L’altra és el míting convocat per Puigdemont a Perpinyà el dissabte 29, i que vol ser una exhibició de força de la seva persona i dels seus seguidors. L’ANC participa en la mobilització, mentre que Òmnium manté una educada distància.
