Un altre factor que incideix en la baixa natalitat catalana és el nombre significatiu d’interrupcions voluntàries de l’embaràs. Entre 2010 i 2020, Catalunya ha registrat cada any milers d’avortaments, cosa que redueix directament el nombre de naixements potencials.
Per exemple, el 2021 es van produir uns 19.500 avortaments voluntaris a Catalunya, una xifra gens menyspreable davant dels 57.700 naixements que hi va haver aquell any. Això equival aproximadament a 1 avortament per cada 3 nascuts. En altres paraules, si aquests embarassos haguessin culminat, el nombre de naixements anuals seria al voltant d’un 33% més alt.
La taxa d’avortaments (nombre d’IVE per cada 1.000 dones de 15-44 anys) també és elevada en comparació amb dècades passades, cosa que reflecteix que una proporció important d’embarassos no es duen a terme.
L’impacte d’aquestes interrupcions en la natalitat no és menor. Des de l’aprovació de lleis més permissives el 2010, Catalunya (igual que Espanya en general) ha vist estabilitzar-se el nombre d’avortaments en rangs alts. A escala espanyola, el 2019 es van comptabilitzar més de 99.000 IVE, de les quals Catalunya aporta una part substancial com una de les comunitats més poblades i amb més accés a aquests serveis.
Si bé l’avortament és una decisió personal amb múltiples motivacions, des del punt de vista demogràfic implica que milers de potencials naixements anuals no es produeixen. Alguns demògrafs assenyalen que, de cada quatre concepcions a Catalunya, aproximadament una acaba en interrupció voluntària, cosa que minva el creixement natural poblacional en aquesta mateixa magnitud.
A més, el volum d’avortaments posa de manifest factors socials relacionats amb la natalitat: d’una banda, la manca de suport a dones gestants en situacions difícils (econòmiques, laborals, familiars) que podria portar més dones a continuar amb els seus embarassos si tinguessin més facilitats; d’altra banda, la necessitat de més educació sexual i accés a anticoncepció per evitar embarassos no desitjats.
De qualsevol manera, les xifres actuals indiquen que una part important de les gestacions a Catalunya acaba en avortament, la qual cosa contribueix a mantenir baixa la xifra final de naixements any rere any.
Però aquesta qüestió mai no és abordada, al contrari, cada vegada es fomenta més l’avortament: gratuïtat a càrrec dels pressupostos, supressió del temps de reflexió, cap informació sobre les alternatives possibles perquè la dona pugui exercir una veritable llibertat d’elecció, insuficiència d’aquestes alternatives, cap informació prèvia a la dona sobre la naturalesa humana del fill engendrat, zero informacions sobre les freqüents conseqüències negatives de l’avortament, que en definitiva és la interrupció brusca i deliberada d’un procés natural. Al mateix temps, les ajudes a les dones embarassades no existeixen com a política pública.
Menys matrimonis, menys fills
La taxa de nupcialitat a Catalunya ha caigut significativament des del 2010, en paral·lel a la baixada de la natalitat. Cada vegada se celebren menys matrimonis (i més tard), cosa que influeix en la formació de famílies i en la decisió de tenir fills.
El 2010, la taxa bruta de nupcialitat a Catalunya era de 3,63 casaments per cada 1.000 habitants. El 2019, just abans de la pandèmia, ja havia descendit a 3,51% (26.000 matrimonis aquell any), i el 2020 va caure abruptament a tot just 2,02% a causa de les restriccions sanitàries. Si bé hi va haver una recuperació parcial després de la pandèmia (3,40% el 2023, amb 27.068 matrimonis), la tendència de fons continua sent de casament tardà o d’absència de matrimoni. De fet, comparat amb inicis de segle, la taxa actual és molt baixa: l’any 2000 es casaven més de 5 persones per cada mil habitants a Catalunya; avui, poc més de 3%.
Aquest fenomen es tradueix en el fet que moltes parelles es formen més tard o no es casen mai, sovint convivint de fet sense matrimoni o romanent solteres. L’edat mitjana al primer matrimoni supera ja els 32 anys a Catalunya, diversos anys més que fa dues dècades. La relació entre nupcialitat i natalitat és estreta: tradicionalment, el matrimoni ha estat el marc en què naixien la majoria de fills.
Encara que avui ha crescut la proporció de naixements fora del matrimoni (a Espanya, gairebé el 50% dels nascuts el 2022 van ser de mare no casada), el retard en la formació d’una parella estable sol implicar també retard en la decisió de tenir fills. Moltes dones i homes no contemplen la maternitat/paternitat fins a haver consolidat la seva vida en parella i la seva situació econòmica. Amb matrimonis tardans o menor estabilitat de les relacions, s’escurça l’etapa fèrtil en parella i es redueix el nombre de fills possible.
Catalunya comparteix aquesta dinàmica amb altres societats avançades, però aquí s’hi suma la manca de polítiques que facilitin la conciliació familiar fora del matrimoni.
Per exemple, països nòrdics o França, on tenir fills fora del matrimoni és comú, ofereixen àmplies ajudes a les parelles de fet i a mares solteres (llars d’infants públiques, subsidis per fill, etc.). A Espanya i Catalunya, aquestes ajudes són més limitades, cosa que penalitza especialment les famílies no tradicionals.
Així, encara que cada vegada més nens catalans neixen de parelles no casades (un 42% el 2010 i prop d’un 50% en l’actualitat), la baixa nupcialitat continua sent un indicador d’inestabilitat o de postergació de projectes familiars, contribuint a la baixa natalitat.
En resum, menys casaments sol implicar menys nadons, tret que vagin acompanyats d’un fort suport social a la criança al marge de l’estat civil, una cosa en què Catalunya encara presenta mancances.
Catalunya: desastre demogràfic. La Generalitat impassible el gest (2)
Menys casaments sol implicar menys nadons, tret que vagin acompanyats d'un fort suport social a la criança al marge de l'estat civil, una cosa en què Catalunya encara presenta mancances Share on X
Loading ...
