En alguns municipis de Catalunya, més d’un terç de la població actual és d‟origen estranger. És una dada que incomoda, s’esquiva o s’instrumentalitza. Però hi és. I no es tracta d’alarmar-se ni de simplificar, sinó de preguntar-se amb honestedat: Catalunya, quin projecte de país —o de comunitat— hem construït els darrers anys?
Durant dècades Catalunya va atraure població migrant amb força: per oportunitats, per ajudes, pel relat d’una terra oberta, integradora, en expansió. Aquesta immigració, vinguda de molts racons del món, no només va treballar en sectors essencials i va revitalitzar barris sencers, sinó que també va ser festejada políticament, fins i tot per l’independentisme.
Es va promoure la inclusió a través de l’idioma, es van facilitar tràmits, es van oferir subsidis. En molts casos, el nou català era una peça clau en la legitimació d’un relat polític que cercava créixer en nombre i diversitat.
comença a instal·lar-se —silenciosa, però insistentment— la idea que “sobren” persones.
Però avui, amb l’independentisme en reculada i la pressió sobre els serveis públics a l’alça, el discurs ha canviat. Ja no hi ha tants recursos, ja no hi ha èpica col·lectiva, i es comença a instal·lar —silenciosa, però insistentment— la idea que “sobren” persones. I això és perillós.
El que veritablement manca no és gent, ni cultura, ni història compartida. Manca un projecte sòlid, realista i sostenible. Perquè el problema no ha estat l’arribada d’immigrants, sinó l’absència de planificació.
Es va promoure l’acolliment sense garantir les condicions materials per sostenir-lo: ocupació, habitatge, recursos hídrics, planificació educativa, serveis sanitaris. La política es va enfocar en el fet simbòlic —llengua, identitat, relat— però va descuidar l’essencial: el treball, la convivència, l’arrelament profund.
Les prestacions sense integració laboral no només generen dependència, també desgasten la cohesió social.
Durant anys, es van repartir ajuts i prestacions a moltes persones nouvingudes, sense generar les condicions perquè s’incorporessin plenament al món laboral. I avui ho estem pagant. Les prestacions sense integració laboral no només generen dependència, també desgasten la cohesió social. No podem parlar d’inclusió quan milers de persones viuen sense horitzó laboral, atrapades entre la burocràcia i la precarietat.
Tampoc no podem continuar centrant tota la integració a l’escola i la llengua. És valuós que un nen aprengui català, sí. Però si a casa no hi ha estabilitat, si no es veu futur, si l’entorn ho margina… l’idioma no arriba. La normalització lingüística no és suficient sense normalització vital.
És urgent una política de família, d’habitatge, d’aigua. Quin sentit té parlar d’identitat si no hi ha prou embassaments per sostenir el creixement poblacional? Com construir un país sense assegurar els seus fonaments?
El futur no es construeix des del rebuig, sinó des de lordre, la veritat i la responsabilitat.
A més, els qui avui critiquen la immigració obliden que també nosaltres envellirem. Que serem una població cada cop més dependent, i que necessitarem els qui avui arriben i els seus fills per sostenir serveis, pagar pensions, cuidar grans. El futur no es construeix des del rebuig, sinó des de l’ordre, la veritat i la responsabilitat.
Catalunya ha de decidir què vol ser. No pot continuar atrapada entre la nostàlgia independentista, la idealització del “bon català” i l’assistencialisme sense rumb. Necessita un model de país on es treballi, es convisqui, es planifiqui. On s’exigeixi i s’ofereixi, on tothom —vingui d’on vingui— sàpiga que hi ha un lloc per a ells, però també un compromís.
Perquè no es tracta de tancar fronteres, sinó d’obrir debats honestos i de deixar de viure del relat… per començar a construir realitat.
Twitter: @lluciapou
La política es va enfocar en el fet simbòlic —llengua, identitat, relat— però va descuidar l'essencial: el treball, la convivència, l'arrelament profund Share on X
Loading ...
