Cito, numerats i en cursiva, alguns paràgrafs de les respostes del Sr. Contel i els comento:
1. “L’Ajuntament de Barcelona de 1830, en el mateix moment de posar nom als carrers, va decidir homenatjar les urbanitzadores, però en comptes de posar-hi el seu nom hi va posar el de les santes que duien el seu nom.”
La cosa no va anar així, en absolut. L’Ajuntament de llavors no va imposar els noms de les santes. Els va acordar amb Àgata Badia, que de tot cor volia que aquests carrers s’anomenessin com s’han anomenat durant 200 anys, fins que l’actual comissió del Nomenclàtor ha aconseguit capgirar la voluntat d’aquesta dona.
Les altres dues dones no van ser “urbanitzadores”, ni podien ser-ho, perquè quan Àgata va decidir urbanitzar (1825) ja feia anys que havien mort: Rosa, la seva mare, el 1816, i Magdalena, la seva sogra, el 1794.
El projecte va tenir un procés enrevessat que va del 1825 al 1830. Transcric només l’acord final de l’Ajuntament:
16 de febrero 1830.
“Acuerda que la Plaza que, a tenor de lo que lo fue en el Ayuntamiento a cinco del actual, se forma en el Campo de Dª Agueda Trilla, en el barrio de Gracia, se denomine de la Reyna Christina; que las calles comprendidas en el mismo proyecto en que ya hay edificios construidos conserven la respectiva denominación que actualmente tienen de Santa Agueda, de Trilla y de Badia; y las dos restantes se denominen de Sta. Magdalena y de Sta. Rosa con el modo que se demuestra en el plano inserto en el indicado acuerdo a cinco de este mes.”
El plànol citat indica els noms amb què Àgata volia batejar la plaça i cadascun dels carrers. L’Ajuntament va concedir l’aprovació a tots els carrers, però la plaça, que havia de ser de Sant Antoni (en homenatge a Antoni Trilla, el marit difunt de la propietària), va ordenar que s’anomenés de la “Reyna Christina”; és a dir, que va preferir el nom d’una dona al d’un home. A hores d’ara, però, ostenta un cognom asexuat: plaça de Trilla.
2. “aquestes santes no tenen res a veure amb el barri, no té cap sentit donar-los el nom d’un carrer.” “(…) els noms originals són els que s’han posat, perquè eren carrers amb nom de santes en honor de les tres senyores reals. Després de gairebé 200 anys vam pensar que ja era hora de retornar als carrers els noms que els pertoquen. És molt important recuperar topònims, perquè marquen un territori i recorden una part de la història.”
Que ho expliquin a la Sra. Àgata, que els noms que va voler posar als carrers no tenen cap sentit. Va ser ella qui els va donar el sentit, ella i els dos-cents anys d’història durant els quals han format part de la vida quotidiana del barri. Els que no hi tenen res a veure ni els pertoquen són els noms que els han penjat ara. No és cert que els hagin retornat ni recuperat, perquè no han estat mai els noms originals.
Els noms que marquen el territori i recorden una part de la història de Gràcia són els que han tingut des de 1830 fins que la comissió del Nomenclàtor es va confabular amb l’Ajuntament per tapar-los amb els noms i cognoms d’unes persones que ja hi figuraven representades per les santes dels seus noms de pila. A més: la sogra d’Àgata Badia, la que anomenen Magdalena E. Blanc, ja havia mort (1794) quan el seu fill, Antoni Trilla, va adquirir la finca (1803). A Gràcia, doncs, no hi va viure mai. Quin territori marca i quina història recorda el nom d’aquesta dona en un carrer del barri?
A fi de justificar la cancel·lació de les santes, primer van fer córrer la brama mediàtica que llavors no es podien posar noms de dones als carrers: “En aquella època, al segle XIX, les vies públiques no es batejaven amb noms de dones, i per aquest motiu es van utilitzar els de les santes” (l’Ajuntament dixit). Això és tan descaradament fals que el mateix Sr. Contel va haver d’admetre en l’entrevista que posar noms de sants era “molt usual”, i que també es practicava amb homes, ja que exposa el cas del “carrer Sant Marc, que hauria de ser Marc Olivés, un menorquí que era el propietari d’aquell terreny que també va urbanitzar”.
Ja tenim, doncs, una altra víctima en perspectiva. Aquest propietari només va posar noms de sants i santes —set en total— als carrers que va urbanitzar el 1831, però ara ja s’han ficat entre cella i cella que el carrer que ell va voler que es digués “Sant Marc” s’ha de dir “de Marc Olivés”. I encara ho presenten com si li fessin un favor.
3. “Ara tenim una altra proposta: la d’explicar com sigui, potser amb una placa o posant una pissarra, a qui es va dedicar el carrer de les Tres Senyores, darrere la plaça Rovira.”
Excel·lent ocurrència, això de la placa o la pissarra. Llàstima que no ho hagin aplicat al cas de les tres senyores que tenien noms de santes. Era ben senzill, moltíssim més barat i amb danys col·laterals zero.
Tanmateix, si ara ho apliquen al carrer de les Tres Senyores perpetraran un greuge comparatiu, perquè si Àgata, Rosa i Magdalena, que també són tres senyores, tenen cadascuna un carrer amb el seu nom i cognoms, el carrer de les Tres Senyores hauria de passar a anomenar-se “carrer de Mercè Frigola i Poch, Teresa Rabassa i Puig i Teresa Batet i ???.
Ara bé, no seria més assenyat que retornessin als carrers de les tres santes els noms que els pertoquen i col·loquessin una placa o pissarra que informés sobre la identitat de les senyores corresponents, igual com pensen fer amb el carrer de les Tres Senyores?
4. “tenim un carrer Santa Teresa, un carrer Santa Tecla, que són noms que han posat i no tenen res a veure amb la zona ni la història.”
Doncs Gràcia n’està plena, de noms de carrers d’aquesta mena i que, a més, no són de santes. Mozart i Verdi van crear una música que té molta gràcia, però amb la zona de Gràcia no hi tenen res a veure. Potser hi havia una mina d’or al carrer de l’Or? És que a la plaça del Diamant en van trobar un, de diamant? No: aquests noms, i els de Topazi, Robí i Perla, els va escollir un joier per batejar els carrers que havia fet urbanitzar. Si això està admès i consolidat, per què no s’han respectat els noms que, de manera similar, va escollir Àgata Badia? Si Josep Rosell i Imbert era un fervorós joier, Àgata Badia i Puig-rodon era una fervorosa catòlica, com es pot constatar llegint el seu testament.
Si un va posar noms de joies, l’altra va posar noms de santes. Amb quin dret han vulnerat la seva voluntat? Està clar que amb el dret que atorga la llei del més fort, aprofitant que ella no té força humana per protestar ni reclamar. Ja se sap que la Comissió i l’Ajuntament tenen la paella pel mànec i no la deixen anar, faltaria més; però llavors no cal que esgrimeixin falòrnies per blanquejar uns canvis de nom amb els quals han malmès una part de la memòria històrica del barri de Gràcia.
Perquè quedi clar com funcionaven aquestes coses en aquells temps, copio un paràgraf del llibre Carrers de Barcelona, de J. Fabre i Josep M. Huertas:
“Era força corrent cercar el nom d’un sant d’acord amb el nom del propietari o propietària de l’indret. El primer de gener de 1847, Miquela de Paguera i de Borràs demanava permís per parcel·lar un camp que tenia al Camp de l’Arpa a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals, i proposava:
“Abrirá cuatro espaciosas calles, que desea denominar: 1ª, de Don Juan de Paguera; 2ª, del Beato Miguel; 3ª, de la Virgen del Carmen; 4ª, de la Eterna Memoria, para pagar de este modo un justo tributo a la de su difunto esposo, que hizo su felicidad.”
La petició fou força atesa, ja que els noms foren posats als nous carrers tal com ho demanava la senyora Miquela, llevat del Beat Miquel, que fou traspassat a Sant Miquel i Sant Maties.”
5. El Punt Avui: Quan ara van fer el canvi de nom dels carrers de les santes hi va haver moltes queixes.
Sr. Contel: Sí, els Advocats Cristians van recollir 20.000 signatures en contra perquè deien que anàvem contra l’Església, cosa que no és veritat. Alguns veïns tampoc ho entenien (…)
És natural que hi hagués moltes queixes. Els éssers humans estem dotats d’un enteniment que, a fi de protegir-nos, impedeix que entenguem les actuacions absurdes. Per això ens queixem quan ens les imposen, perquè no les entenem. Una altra cosa és que hi hagi persones que, segons com bufi el vent, anteposin visceralitats ideològiques als judicis de la raó i acabin fins i tot aplaudint canvis de noms tan desenraonats com aquests.
Que jo sàpiga, l’associació “Abogados Cristianos” no és la que va recollir aquestes signatures, sinó “e-cristians”, per mitjà d’un escrit enviat a l’alcalde Collboni, en el qual no es recriminava que anessin contra l’Església, sinó la “cancel·lació de tota referència a la cultura tradicional de la ciutat, pel fet de posseir un significat catòlic”.
Sigui com sigui, i sense fer un judici d’intencions, el resultat és que han esborrat els noms de tres santes del nomenclàtor, amb la qual cosa han secundat, ves per on, les intencions declarades de la Primera República espanyola, que només va durar un any però va tenir temps de promulgar la següent ordenança:
“Que en virtud de no estar debidamente rotuladas las calles y al objeto de que no tengan sus nombres el color religioso que hoy tienen, se cambien los nombres de los santos por otros más adecuados y que simbolizan la época presente.” (Viquipèdia: “Hodonímia de Barcelona”)
Almenys aquests republicans anaven a cara descoberta, sense mascaretes hipòcrites.
I ara fem la prova del cotó, a fi d’avaluar els nous noms:
—Senyoreta, digui’m el seu nom i l’adreça, sisplau.
—Em dic Cel Ras i Curt i visc al carrer d’Àgata Badia Puig-rodon, cantonada Pérez Galdós.
Algú ho troba normal, això? Un servidor ho troba més aviat galdós.
Conclusió: a la vista de tot plegat, em sembla que resulta prou evident la barra amb què se’ns han rifat.
En l’acte d’inauguració de les noves plaques (20-8-2024), la tinenta d’alcaldia de Gràcia, Laia Bonet, ben aposentada en aquest context empedrat de falsedats, va fer volar les següents paraules: “Recuperem aquesta memòria que no hauríem d’haver perdut. Aquesta és la manera de treballar per recuperar la memòria de les dones sense les quals Barcelona i els seus barris no serien el que són”. Paraules grandiloqüents i buides que peten com bombolles de sabó quan topen amb la veritable realitat.
I la regidora de Feminismes, Igualtat i Memòria Democràtica, Raquel Gil, no es va poder estar de proclamar aquesta frase pletòrica de vacuïtat: “Avui decidim que les dones tenim noms i cognoms més enllà de creences i unes altres qüestions.” Que, a més, devia dir després de destapar la placa del carrer Magdalena E. Blanc, una dona a qui han reduït el primer cognom a una miserable “E”.
Canviar noms de carrers no és només canviar plaques: és reescriure la memòria d’un barri. #Gràcia Share on X
