La situació mediambiental ve novament a ocupar la nostra reflexió i la nostra mirada.
Aquest estiu va ser la devastadora acció dels incendis forestals i la seva repercussió en la salut del nostre planeta. A hores d’ara, i relacionats íntimament, dos esdeveniments han acaparat l’atenció de l’opinió pública: la cimera sobre el clima celebrada al mes de setembre passat i les mobilitzacions massives que en l’àmbit mundial i durant tota una setmana han omplert els carrers de moltes ciutats per conscienciar sobre els riscos que suposa no afrontar la realitat del canvi climàtic, i per exigir plans concrets i realistes per lluitar contra ell.
El tema que ens ocupa i preocupa és seriós. “Estem en un moment crític”, llegim a la Carta de la Terra. La humanitat s’enfronta a una crisi sense precedents que desafia i qüestiona, no només el sistema econòmic global dominant, sinó també els nostres valors i estils de vida en què plàcidament estem instal·lats. Perquè com diu el Papa Francesc, “no hi ha dues crisis separades, una ambiental i una altra social, sinó una sola i complexa crisi socioambiental”. Situació que obliga a buscar solucions integrals que afectin l’estructura del sistema econòmic vigent i a un canvi social i personal en valors i comportaments.
Sense pressa, però sense pausa, la situació d’emergència eco-social que vivim avalada per dades incontestables ens diu que cal caminar cap a un nou paradigma que corregeixi les disfuncions de l’economia mundial i els models de creixement. Ja no és possible mantenir el model econòmic actual basat en treballar, produir i consumir. El nostre planeta ja no pot suportar les demandes d’una economia global de consum il·limitat sense rebre ferides mediambientals greus. El sistema econòmic vigent ha de canviar la seva mentalitat centrada en l’obtenció del màxim benefici per una altra que prevalgui les autèntiques necessitats humanes.
Però aquest canvi de paradigma global exigeix també un canvi de mentalitat en el que és personal i social. Tots estem col·laborant d’alguna manera al deteriorament mediambiental amb el nostre estil de vida, els nostres malbarataments, el tractament dels residus, etc. Els països que van signar els acords sobre el clima que estableix la Conferència de París el desembre de 2015 es van comprometre a una sèrie de mesures que necessiten no només voluntat política per aplicar-les, sinó també una acció social que comenci a les estructures implicades en la tasca educativa. No hi pot haver canvi de paradigma si no canvien a l’uníson les persones i les estructures econòmiques i socioeducatives.
Sense aquests plantejaments, els cims seran com paper mullat, i les manifestacions populars productes manufacturats d’aquesta societat nostra de l'”espectacle” que tant
