S’ha fet públic el primer cartell electoral d’Illa com a candidat del PSC. Hi figura una foto seva de front i a sota només una paraula “president”. No sembla massa encertat que els socialistes catalans venguin la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat i, passant per sobre del que decidiran els catalans, ja presentin Illa com a president. És una campanya de perfil messiànic.
Illa, que recordem-ho ha obtingut un resultat pèssim com a ministre, que es veu salvat com a persona gràcies al seu excel·lent caràcter, pot pagar un cost per ser presentat com l’home que redimirà Catalunya, com el “president”. Cal recordar un precedent en aquesta línia, el d’Artur Mas, quan la seva campanya electoral per revalidar la Generalitat el presentava amb unes imatges amb els braços oberts liderant el país com un nou Moisès. El resultat és que va sortir més malparat de les eleccions del que li atorgaven les enquestes.
D’altra banda, des del punt de vista del que sabem avui, la presidència d’Illa és objectivament improbable. Primer, perquè excepte el CIS de l’inefable Tezanos, molt poques enquestes més situen el PSC com a primera força. No es tracta de discutir que pugui quedar primera, sinó que també pot ocupar la segona posició o, com assenyalen els últims sondejos, la tercera. Però és que, fins i tot, quedant en primer lloc no està clar com podria tenir la majoria necessària per governar. Amb qui governaria, amb els Comuns? Ni de lluny és suficient. S’hi afegiria ERC? o bé disposaria del seu suport parlamentari? És possible, però aleshores estaríem davant d’un nou tripartit amb tot el que això significa. No, no és fàcil fer d’Illa el president i, en tot cas, és excessiu presentar-lo ja en aquests termes.
La seva arribada, més l’orientació general que pren la campanya anuncia que aquesta tractarà per fi sobre els grans problemes concrets que afecten els catalans. Ja seria hora. Ens agradaria molt sentir què han de dir els candidats per abordar el problema vital més greu que patim, el de la pandèmia i la vacunació, i conèixer què ens preparen perquè puguem gaudir dels ajuts europeus pels projectes Next Generation, i també que poguéssim entrar en els grans forats negres que té Catalunya.
Per exemple, que la campanya abordés aquest desastre històric que és el canal Segarra-Garrigues iniciat el 2002 i que ara amb sort potser s’acaba el 2032. I no és una broma. Els pagesos que van començar a fer la concentració parcel·lària a l’inici, en la primera dècada d’aquest segle, i que tenien entorn els 50 anys, quan acabi el regadiu en tindran 80. Serà la segona obra més cara de Catalunya, amb el risc que quan s’acabi ja no hi hagi pagesos que puguin conrear els terrenys transformats. El Segarra-Garrigues és l’obra més costosa que ha engegat la Generalitat, després de la inacabada, l’altre forat negre, la línia 9 del metro.
Ha significat una despesa per a la Generalitat de 1.100 milions d’euros, i 1.000 més del govern central. Està finalitzada pràcticament tota la xarxa primària, la que permet distribuir l’aigua del canal, però està pendent la major part de la resta de la xarxa, aquella que porta l’aigua a peu de parcel·la. Avui, 18 anys després d’haver començat, de les 70.000 hectàrees, que és el potencial que cobreix la xarxa primària, només se’n reguen 12.000. És una inversió ruïnosa a la qual s’hi afegeix la desviació en el pressupost final que pot arribar a ser d’un 80%. Tot plegat és un escàndol sobre el qual mai la Generalitat ha volgut fer una auditoria ni crear una comissió al Parlament. Potser, ara els candidats, començant pel mateix Illa, vulguin aprofitar la campanya per abordar qüestions d’aquesta naturalesa.
I ja posats a fer, no estaria de més que es preocupessin d’una vegada per totes de l’agricultura. Molta llei de lluita contra el canvi climàtic, molta sostenibilitat, però el més calent és a l’aigüera. El canvi climàtic exigeix revisar l’ús de l’aigua als regadius actuals i estendre’ls, com faria el Segarra-Garrigues, si és que volem un cert grau de sobirania alimentària i productes de proximitat. I és decisiu alhora estalviar l’aigua i per això cal reduir el rec per gravetat i transformar-lo en sistemes més eficaços, i aquí, vergonya, cal afegir que Catalunya és d’entre totes les comunitats la que encara té el percentatge més alt d’aquest tipus de regadiu sobre el total que es rega. Pràcticament la meitat (48%).
Loading ...
