Percebut des de fora esdevé espectacular l’auge extraordinari que va assolir l’independentisme a Catalunya en poc temps i la ràpida caiguda fins a convertir-se en una opció marginal, segons diuen les enquestes. Concretament, la que publica periòdicament l’Institut de Ciències Polítiques i Socials permet fer un seguiment de l’evolució de l’independentisme.
L’any 2015 el 17,1% de la població creia que el procés sobiranista finalitzaria amb la independència de Catalunya, mentre que un 46,1% pensava que culminaria amb un acord per dotar Catalunya de més autogovern, i fins a un 21,8% que cauria amb l’abandonament del procés.
Aquestes mateixes preguntes traslladades al 2022 donen com a resultat que només un 4,2% creu que s’acabarà amb la independència de Catalunya, i d’aquí el nostre qualificatiu anterior de marginalitat.
La millora de l’autogovern també es redueix, però només una mica. Ara són el 41,6%, és a dir 4,5 punts menys que el 2015. I pràcticament, i aquesta és la gran qüestió, assoleix la mateixa magnitud dels que consideren que tot això s’acaba abandonant el procés perquè ara ja són el 41,6% de la població els que pensen d’aquesta manera, quasi 20 punts més que la magnitud que presentava el 2015.
Les xifres canten d’una manera claríssima, i parlar de desencís i retirada a casa no sembla gens exagerat. Però aquestes xifres també ens diuen una altra cosa. La convicció que s’aconseguiria la independència sempre ha estat molt minoritària, no ha arribat ni a una de cinc persones i la majoria veia el procés com una forma d’aconseguir més autogovern. En els dos casos, tant si era la independència una finalitat com una estratègia, el fracàs és palès.
I tot fracàs exigeix rendir comptes, i en primer terme ho ha de fer ERC perquè és qui en el transcurs dels últims anys ha tingut la paella pel mànec amb el govern d’Aragonès i els seus 13 diputats a Madrid en un moment d’una feblesa parlamentària mai vista del govern espanyol.
Aquesta doble força s’ha saldat amb un fracàs estrepitós: la desmobilització total de l’independentisme, per una banda, i la no millora dels comptes de l’autogovern, per una altra.
És evident que ERC té prou pes com per haver situat com a exigència la revisió del finançament i la resolució d’aquells retalls de l’Estatut dut a terme pel Tribunal Constitucional i que eren de possible recuperació mitjançant lleis del govern de l’estat.
Res d’això ha passat i s’ha dedicat en tot cas a resoldre els seus problemes judicials, que són també els d’altres líders, però que sobretot afecten Junqueras. De fet, ha obrat en contra del que diu el manual, en lloc de procurar-se “màrtirs” i empènyer amb la finalitat que es volia d’aconseguir la independència o almenys la millora de l’autogovern, han centrat el seu esforç en la humana via de treure’ls-hi la llosa judicial al preu de segar el camí de les reivindicacions concretes per a Catalunya.
Només cal veure l’esperpèntic, comportament dels líders d’ERC a la cimera de Barcelona.
Tant Junqueras com Aragonès haurien d’haver dirigit el seu crit i esforç a forçar a Sánchez a posar sobre la taula i exigir que es posés fi a l’escandalós bloqueig per part francesa del corredor mediterrani. Perquè quan amb retards extraordinaris el corredor sigui operatiu i arribi a la frontera es trobarà que no hi ha manera de connectar amb la xarxa europea perquè al govern Macron no li surt dels nassos que aquest enllaç es produeixi. Vol mantenir la península com una illa ferroviària.
Aquest és el tipus de carta que un independentisme conscient hauria d’haver jugat i no ho ha fet. Perquè no en saben, no volen o les dues coses alhora.
I és que en últim terme ERC no ha estat mai un partit independentista, excepte en períodes concrets i recents. Sempre ha estat un partit català d’esquerres que ha volgut jugar sempre així en la política espanyola, donant prioritat a l’aliança amb partits del mateix signe abans que resoldre qüestions fonamentals per a Catalunya.
Tant Junqueras com Aragonès haurien d'haver dirigit el seu crit i esforç a forçar a Sánchez a posar sobre la taula i exigir que es posés fi a l'escandalós bloqueig per part francesa del corredor mediterrani Share on X
Loading ...
