Tant bon punt el nou president dels Estats Units, Joe Biden, prengué possessió del despatx oval de la Casa Blanca, una allau de mitjans s’afanyaren a titular que es disposava a “esborrar” el llegat del anterior president, Donald Trump.
Una afirmació purament sensacionalista, pròpia de l’espectacle en que s’ha convertit la política d’avui en dia. Però de fet, no és precisament per això, per esborrar, esclafar, destruir el trumpisme, que Biden ha estat escollit?
Efectivament, durant la mediocre campanya electoral del demòcrata, el seu equip ho basà tot en «desfer», «netejar» la presidència de Donald Trump. A les eleccions no es votà per Biden, sinò contra Trump.
Dit i fet. O no? L’equip de Biden volgué marcar un primer dia de presidència fort, amb el president signant una pila de decrets. Algunes d’aquestes decisions suposen un veritable gir de 180 graus respecte la política de Trump, com el retorn dels Estats Units al acord del clima de Paris o la reinstauració de la “discriminació positiva” a l’administració pública.
En d’altres àmbits, però, Biden ho tindrà molt difícil per esborrar el llegat del republicà.
Comencem per política interior. La primera decisió de Trump fou posar en marxa el mur a la frontera amb Mèxic. El cert és que l’obra realment construïda no cobreix ni de bon tros els 3.144 kilòmetres de frontera, sinó 727. Una xifra que és en qualsevol cas considerable. Davant aquest fait accompli, Biden ja ha declarat que no demolirà el mur ja construït, tot i que en aturarà la construcció. D’esborrar, però, res de res.
Un altre aspecte de política interior d’importància són les nominacions de Trump al Tribunal Suprem. El republicà ha inclinat la balança massivament en favor dels conservadors: sis jutges tenen aquesta tendència per sols tres de progressistes. A més, els conservadors són més joves i duraran previsiblement més de temps.
En matèria de política econòmica, Trump ha estat el primer president nord-americà de les darreres dècades a posar en dubte les bondats de la liberalització i el lliure canvi sense límits. Avui, aquesta tendència està clarament arrelada en la societat dels Estats Units, tant a la dreta com a l’esquerra, i és innegable que la presidència de Trump ha actuat com un accelerador.
Dins d’aquest mateix àmbit, un dels aspectes clau en que Biden haurà de posicionar-se és què fer amb els gegants de internet. Es tracta d’una autèntica patata calenta que l’ha esdevingut encara més des de que Twitter suprimí unilateralment el perfil de Donald Trump. Tot un regal enverinat, tot i que involuntari, que el republicà deixa a Biden, ja que la pressió per actuar segueix augmentant.
També en el camp econòmic, la posició que els Estats Units han adoptat envers la Xina és una herència exclusiva de Trump i un dels escassíssims punts on ha aconseguit la unanimitat del país. Al 2016 els experts es reien de les crítiques del candidat multimilionari al capitalisme d’estat de Pequín. Avui en dia, tothom dóna per fet que la Xina no juga net en matèria de comerç internacional.
És molt improbable que Biden canviï el rumb marcat per Trump de confrontació amb Pequín, tot i que sí que modificarà l’estratègia de contenció de l’auge xinès.
Una altra herència de Trump que Biden podrà difícilment esborrar són els canvis obrats pel president sortint en el taulell geopolític de l’Orient Mitjà. Aquests impliquen un replantejament particularment profund de la política tradicional nord-americana a la regió.
D’una banda, tot i que el demòcrata intentarà retornar al acord nuclear amb l’Iran (de fet fou un dels seus protagonistes), difícilment podrà convèncer els iranians i els seus propis conciutadans de la necessitat de tornar a la taula. La desconfiança creixent dels darrers anys sembla insuperable.
D’altra banda, a l’Afganistan, Trump ha lligat les mans de Biden al retirar un gran numero de tropes. Un cop tretes, que hi retornin serà molt més difícil: tant la ciutadania nord-americana com els veïns de l’Afganistan estan farts de la guerra.
