El Banc Central Europeu (BCE), igual que la Reserva Federal (dels EUA) i el Banc del Japó, no aconsegueix poder augmentar la inflació. Tot i realitzar múltiples estímuls, els preus no aconsegueixen arrencar. La inflació, que s’havia instal·lat en una inusual moderació a Europa i als Estats Units, perd força tot i anys de recuperació econòmica i creació d’ocupació, i de les polítiques de baixos tipus d’interès i liquiditat abundant adoptades pels principals bancs centrals.
Al mes de maig Espanya ha registrat una inflació interanual del 0,8%, set dècimes menys que a l’abril, pel descens del preu de l’electricitat i la menor pujada dels carburants. Si s’eliminen aquests elements conjunturals, la inflació subjacent -que no té en compte ni l’energia ni els aliments frescos, els productes més volàtils- es va desinflar dues dècimes, fins al 0,7%.
La inflació general de l’Eurozona, mesurada per l’IHPC (índex harmonitzat de preus al consumidor), va caure també bruscament al maig, el que va exercir una major pressió sobre els responsables polítics del Banc Central Europeu enmig d’un alentiment cada vegada més profund i de la necessitat d’un nou estímul.
La inflació es va reduir a l’1,2% al maig, des de l’1,7% de l’abril, segons les estimacions preliminars d’Eurostat de dimarts passat. Aquest va ser el nivell més lent en més d’un any, mentre que els economistes havien pronosticat un augment de l’1,5% en els preus. La inflació subjacent, que exclou elements volàtils com els aliments i l’energia, va caure al 0,8% des de l’1,3% d’abril i també per sota de les estimacions dels economistes d’un augment de l’1,1%.
A nivell dels països, segueix havent-hi una gran divergència en el nivell de les taxes d’inflació subjacent. Tot i que el nivell mitjà d’inflació subjacent a Alemanya s’ha situat al voltant de l’1,5% interanual en els últims sis mesos, segueix estant molt per sota de l’1% a Espanya, Itàlia i França i, per tant, clarament per sota de l’objectiu d’estabilitat de preus del BCE.
Per contra, els salaris a l’Eurozona han mostrat un impuls positiu en tots els països des de mitjans de 2017. En principi, aquesta dinàmica salarial positiva hauria d’exercir una pressió a l’alça sobre la inflació subjacent a l’Eurozona a mig termini.
Però des del BCE, s’espera que la inflació arribi a una mitjana de l’1,3% el 2019 i augmenti fins a l’1,6% el 2021. La disminució de la inflació global en 2019 es deu principalment a una disminució significativa de la inflació mesurada per l’IHPC en el sector de l’energia, com a conseqüència d’efectes de base a la baixa i de la lleugera disminució dels preus del petroli cru.
“És sorprenent, perquè els tipus són molt baixos. El BCE, la Reserva Federal (dels EUA) i el Banc del Japó han fet el possible i l’impossible perquè augmentés la inflació i tot i això no es produeix. En alguns països, a més, estem fregant la plena ocupació”, explica Raymond Torres, director de Conjuntura i Anàlisi Internacional de Funcas.
Torres apunta quatre raons per explicar aquesta evolució: un conjuntural, l’actual fase de desacceleració, i altres més estructurals: l’impacte de la globalització en preus i salaris, les “zones grises” del mercat laboral -que inclouen ocupacions precàries i falsos autònoms– i la “insuficiència” de la demanda a escala global.
