Barcelona després de Colau. Més potencial que futur (I): La pèrdua de pes econòmic, una evidència ignorada

La ciutat de Barcelona, centre neuràlgic de l’àrea metropolitana, la més gran de la Mediterrània i una de les de major dimensió d’Europa; la quarta en població i la vuitena en PIB, representava el 2016 l’1,2% del PIB, l’1,3 de la població i l’1,4% de l’ocupació de la UE-15. La capital de Catalunya, segona ciutat en importància d’Espanya, a distància de la tercera, presenta per a un observador extern un aspecte puixant i bulliciós, en gran mesura derivat del seu èxit turístic, que li comporta alhora importants problemes, tants que també ja esdevé una amenaça.

És estesa la idea que disposa d’una economia potent, amb clústers importants com el sanitari i el de determinades aplicacions de les TIC. El fet que sigui seu del Mobile Word Congress, entre altres esdeveniments d’abast mundial, accentua aquella sensació puixança. És un estereotip que incorpora components ben reals. Per exemple, l’article “L’estructura productiva de Barcelona: evolució i comparació amb altres ciutats europees”, publicat pel Banc d’Espanya el 2018, analitza la composició sectorial del VAB de Barcelona i el seu grau d’especialització en comparació amb altres ciutats europees. L’ article conclou que Barcelona té una estructura productiva diversificada i equilibrada, amb una major presència de sectors intensius en coneixement i serveis avançats que la mitjana espanyola i europea. Tanmateix, també assenyala alguns reptes per millorar la productivitat i la competitivitat de la ciutat, com el foment de la innovació, la formació o la internacionalització. Però, és evident que res assenyala cap problema greu, més aviat el contrari.

L’impacte del COVID-19 va ser més gran que en altres urbs, com assenyala l’estudi de FEDEA del  2020, “L’impacte econòmic del COVID-19 a les ciutats espanyoles”, que  estima que Barcelona va patir una caiguda del VAB del 12%, una de les més elevades entre les ciutats analitzades, però aquest fet no genera cap motiu especial de preocupació perquè és resultat de la major exposició al turisme i als serveis avançats, sectors molt afectats per les restriccions a la mobilitat i l’activitat. De fet,  el turisme s’ha recuperat amb força tres anys després de la davallada.

Però, aquest estereotip tan engrescador de la ciutat també serveix per ocultar la magnitud de la seva crisi estructural. Aquesta elusió dels problemes  reals és accentuada per uns governs municipals que practiquen el city màrqueting  amb nul sentit autocrític, i una Generalitat incapaç d’abordar els problemes de fons, perquè està instal·lada en el greuge, com a explicació única de tots els problemes, i en un endemisme psicològic català, el cofoisme, aquella actitud de vanitosa i injustificada satisfacció vers allò que ens és propi.

Els mitjans de comunicació tampoc es caracteritzen per desenvolupar un aparell crític d’alçada, en part perquè les institucions professionals, que en el passat nodrien de diagnòstics globals sobre la nostra realitat urbana, ho fan en menor mesura.

Un sol exemple pot il·lustrar l’observació precedent:

L’Eixample, el nucli central de l’AMB, va acumulant grans buits d’activitat: La presó Model, l’Escola Industrial, als quals s’hi afegirà el de major impacte, el trasllat de l’Hospital Clínic. Tots ells eren o són generadors en una mesura variable d’activitat exportadora, fonament de la base econòmica d’una gran ciutat. No es pot pensar que la desaparició de les seves funcions en el passat recent –futur en el cas del Clínic- no tinguin conseqüències, més si s’hi afegeix la creixent pèrdua d’accessibilitat al districte central des de la regió metropolitana. No conec cap estudi sobre les conseqüències de tot plegat, malgrat que la ciutat té memòria dels impactes negatius de deslocalitzacions d’aquesta mena, com la del trasllat del Mercat Central de fruites i verdures d’El Born a Mercabarna i la subsegüent degradació del barri de La Ribera.

Barcelona presenta, és evident, problemes gens menors en seguretat, degradació de l’espai públic i habitatge, per a citar-ne tres d’importants i sentits per la població, però que no són radicalment diferents a d’altres capitals europees. Aquestes adversitats sí mouen a atenció, i alhora, en part, la seva condició de mal més o menys generalitzat genera un argument justificatiu; un consol, si voleu, perquè ens diuen que no estem sols en aquesta mena de mals, malgrat que els que són generats per la massificació turística són més greus que en la majoria d’altres casos europeus, amb l’excepció de Venècia, convertida ja en un part temàtic, que literalment s’ensorra.

La realitat però, assenyala que Barcelona presenta uns problemes estructurals, profunds i greus, no solament pel que fa a la dificultat de les solucions, sinó perquè ni tan sols hi ha consciència de la seva existència.

La ciutat de Barcelona, malgrat les seves aparences, està afectada per un complex problema estructural que ens duu a una important regressió econòmica, social, cultural i lingüística a mitjà i llarg termini. Els seus perfils són molt evidents:

1. Declivi econòmic, que s’ expressa en la seva pèrdua de pes en relació al context espanyol i europeu.
2. Insuficient natalitat, que ha provocat d’uns anys a ençà un saldo vegetatiu negatiu.
3. Envelliment de la població, causat principalment per la manca de naixements més que per l’allargament de l’esperança de vida.
4. Procés accelerat de substitució de la població autòctona per població immigrada, en termes de residents nascuts fora d’Espanya.
5. Un conjunt de polítiques locals, sobretot i en menor mesura autonòmiques (en aquest cas és més apropiat referir-se a “no-polítiques”) que han afectat negativament la base econòmica de la ciutat.
6. La total absència de polítiques públiques dirigides a pal·liar en tot o en part les causes dels problemes que estan destruint la capital de Catalunya.

 Loading ...