És una evidència ignorada. El futur de Barcelona depèn de l’activitat sostinguda que és capaç de generar, i no està escrit a cap banda que la seva centralitat no pugui decaure. Depèn de l’activitat i de l’accessibilitat. Si ambdues van a menys, Barcelona punxarà. Ja està passant.
Si es fa més inaccessible l’àrea central, objectiu explícit d’Ada Colau, és evident que l’activitat que en ella es desenvolupa es reduirà. Només cal veure la llista d’obres per constatar que aquest problema ja és pales, perquè alhora no s’ha modificat el model de transport públic perquè faci possible una millor accessibilitat.
Però es tracta només d’aquest problema, que és el principal però no l’únic. Altres factors operen a favor del buidatge de l’Eixample. Constatem-ho:
La principal àrea actual d’expansió de Barcelona està situada a la més absoluta perifèria, a la Zona Franca. I la seva connexió natural és amb l’Hospitalet que ha emprès una revolució urbanística que augmentarà amb la cobertura de la Gran Via. La definitiva llum verda al gran complex d’oficines i de centres d’activitat de Porta Diagonal a Esplugues, que generarà 234.800 m² de sostre, implica la localització d’activitats centrals fora del nucli de Barcelona.
A més s’hi afegirà un BioClúster d’Innovació i Salut i relativament proper a ell. Hi ha la mala idea de traslladar el futur Hospital Clínic darrere de l’hotel Rei Joan Carles I. I aquí cal fer una crida d’atenció: el trasllat del Clínic pot provocar un forat negre d’activitat en aquest àmbit de l’Esquerra de l’Eixample. Només cal recordar el que li va passar al barri de la Rivera quan es va traslladar el Mercat Central de Fruites i Hortalisses del Born a la Zona Franca. Durant dècades tota aquella zona de Barcelona es va degradar. Quan es perd de cop una activitat exportadora, les conseqüències sempre són negatives. És un error el trasllat del Clínic tan lluny de l’Eixample, en lloc d’aprofitar el gran espai de l’Escola Industrial. Mentrestant, aquesta, igual que la Presó Model, és concebuda com a equipament de molt baixa intensitat que contribuirà al buidatge de la ciutat.
Les dificultats creixents per accedir al centre faran proliferar les localitzacions alternatives a la perifèria o fora del terme municipal de Barcelona. I aquest fet es veurà accentuat per una tendència imparable: la reducció del treball presencial. És cert que hi ha hagut un retorn a les oficines des de l’any 2021, però també és cert que hi ha molta més gent treballant a casa ara que el 2019. I per aquí aniran les coses, accentuades per la dificultat d’accedir a oficines del centre de la ciutat.
Nova York ja pateix aquest problema, la generalització de 3 dies de treball a la feina i 2 a casa ha generat un impacte negatiu a Manhattan, que podríem dir que és l’equivalent de l’Eixample de Barcelona, a escala de la gran ciutat americana, per un valor que es xifra en 12.400 milions de dòlars l’any, perquè aquests dos dies de menys de presència al centre a la setmana deriven en una menor despesa per aquesta àrea.
El problema de Barcelona en aquest sentit és doble. Cada vegada hi ha més al·licients perquè la gent no vagi a treballar al centre i aquest fet s’uneix a la tendència preexistent. No hi ha cap estudi de com pot repercutir en la vida econòmica de la ciutat i és una manifestació més de com el govern municipal es mou amb pensaments irracionals.
Potser alguns pensen que tot plegat es pot salvar a força de turistes. Cal dir que és dubtós que el valor afegit d’una activitat i l’altra sigui equivalent i també cal dir que no és desitjable que l’Eixample de Barcelona tingui com a futur convertir-se en un parc temàtic.
Loading ...
