Barcelona. Manifestació per la constitució i contra l’amnistia: l’etern retorn

Unes 50.000 persones segons la Guàrdia Urbana, moltes més d’acord amb els organitzadors, van participar en la manifestació que havia convocat Societat Civil Catalana al passeig de Gràcia, entre el carrer Provença i la Gran Via. És una xifra raonable pels temps que corren, però que evidentment no alteraran res.

Cal dir que el PP hi va posar molta carn a la graella. Va venir Núñez Feijóo i també un bon nombre de presidents autonòmics amb Ayuso al capdavant, i junt amb ella Jorge Azcón, d’Aragó, Juan Moreno, d’Andalusia, Fernando López Mires, de Múrcia, i la direcció quasi en ple del partit. Una cosa semblant va fer Vox que va acudir amb Santiago Abascal i el seu secretari general, Garriga, que abans ha estat líder de Vox a Catalunya.

Hi va haver una participació indeterminada de persones vingudes de fora de Catalunya, però això no canvia que el gruix era bàsicament local. S’havia demanat que no s’anés amb insígnies de partit, fet que es va complir i totes les intervencions van anar a càrrec de membres de SCC començant per la seva presidenta, Elda Mata, i també el vicepresident, Alejandro Ramos. L’única excepció va ser , Francisco José “Paco” Vázquez, qui va ser l’alcalde de La Coruña durant molt de temps, president de la Federación Espanyola de Municipis i ambaixador a la Santa Seu entre 2006 i 2011, per tant, destacat dirigent socialista fins que va abandonar el partit per incompatibilitat amb la seva política.

No va acudir-hi el PSC a diferència del precedent de la manifestació del 2017. És clar que eren altres èpoques. Aleshores governava Rajoy i ara ho fa Sánchez que com és evident necessita el vot independentista per governar. En aquest sentit, el ministre de la presidència Félix Bolaños, un cop més va exhibir un cinisme excessiu amb les seves declaracions manifestant que la manifestació era de partits “nostàlgics de l’enfrontament” a diferència que el PSOE sempre “N’està a favor del diàleg, la convivència i la constitució”. Clar, però el mateix PSOE, va estar a favor de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució intervenint la Generalitat i de totes les mesures penals i policials que es van adoptar. Encara més, a les darreres eleccions generals de juliol Sánchez va anar amb un “no” a l’amnistia i tot el que bandeja ara està fora del seu programa electoral.

Un dels problemes de la nostra política és la feble memòria del ciutadà.

Estem situats en l’etern retorn de l’acció i la reacció. Quan sembla florir per a l’independentisme es produeix una reacció en sentit contrari. Quan la força de l’independentisme s’apagava perquè els seguidors se senten frustrats o decebuts, la reacció també ho fa. Amb tot, fer sortir la gent al carrer a Catalunya amb un resultat com l’exposat, sense ser un fracàs tampoc es pot considerar, o almenys ofereix molts dubtes, que sigui un encert.

Perquè les manifestacions poden ser de dos tipus. Testimonials per fer acte de presència necessària o de força. Certament, la de la SCC no va ser d’aquestes últimes. I no sembla que aquesta manca de potencial transformador sigui una bona opció per fer-la sortir al carrer. En definitiva una manifestació permet comptar, i això avui en dia sovint és un problema. Vegeu com ni JxCat ni ERC cometran l’error de convocar una manifestació a favor de l’amnistia i l’autodeterminació.

Amb aquest objectiu i amb moltes més coses es va produir l’11 de setembre amb uns resultats en el millor dels casos molt discrets.

Hi ha 4 problemes clau amb una incidència temporal diferent però que conflueixen.

Un és que Sánchez fomenta la polarització basada en la indigència cívica d’una part de la societat espanyola, que ni té memòria ni segueix la política ni és exigent amb la qualitat d’aquesta. Només sap queixar-se i demanar la part del pastís que li pertoca. Amb aquest bagatge de governants i governats difícilment es pot anar molt enllà com a país.

Una segona qüestió clau és que l’aprovació d’una llei sobre l’amnistia no garanteix que tingui els efectes pretesos ni tan sols que sigui aplicable a curt i mitjà termini perquè els camins judicials amb tota certesa seran tan procel·losos que pot passar tranquil·lament que Puigdemont, tot i la llei, es passi anys sense poder acudir a Espanya per risc de ser empresonat.

La tercera, el PP transforma el problema català en aliment electoral a la resta d’Espanya. Un fet que per acumulació ha acabat determinant que independentisme i Catalunya sigui quasi el mateix, excepte si el català es manifesta com un espanyolista de pro, més papista que el papa, però com a col·lectivitat està marcat i el PP hi té molta responsabilitat.

I aquest fet lliga amb la quarta qüestió clau, amb què a Catalunya el PP és política i culturalment marginal, no arriba ni a la consideració de dissidència. Però el pitjor és que una gran part dels seus dirigents locals i de la militància estan encantats de viure en aquest gueto polític. El resultat es pot expressar clarament amb unes xifres. Socialistes 19, populars 6. Que són els diputats que respectivament van treure en les últimes eleccions generals.

Mentre es produeixi aquest decalatge, el problema català tindrà difícil solució perquè el partit alternatiu a Espanya no té cap més proposta que anar a la contra, però és que a més aquest escenari fa molt difícil que Feijóo o, en el seu cas el seu successor, pugui arribar a governar perquè representa que junt amb la dificultat del fraccionament dels partits polítics s’hi afegeix que ha d’amortitzar a la resta d’Espanya el gran diferencial d’escons que els socialistes li treuen a Catalunya.

Fins que el PP no assumeixi d’una manera natural i lògica el que és el gruix del país, que és un determinat sentit de catalanitat, de valoració per la llengua, la cultura i les tradicions del país, tot això difícilment tindrà solució. Ni per a la dreta espanyola ni per a un escenari de real tranquil·litat per a Catalunya perquè l’amnistia tindria un abast molt diferent si en lloc de constituir un intercanvi de favors perquè Sánchez es pugui mantenir al govern fos un pacte gran d’estat entre les dues principals forces polítiques espanyoles.

 Loading ...