El conflicte obert a Badalona arran del desallotjament de prop de 400 persones de les naus conegudes com del B9 no és un accident, ni un error puntual, ni tan sols una simple conseqüència d’una decisió judicial. És, sobretot, el símptoma visible d’un fracàs institucional profund, transversal i sostingut en el temps. Un fracàs que comença a l’Ajuntament de Badalona, però que s’estén sense esforç a la Generalitat, a l’Àrea Metropolitana, a la Diputació de Barcelona i, en última instància, al mateix govern espanyol.
L’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, governa amb majoria absoluta sota les sigles del PP i no ha amagat mai la seva política dura envers la immigració irregular i els assentaments. Ho ha tornat a deixar clar afirmant que no donarà alternativa d’habitatge a “ocupes irregulars que han vingut a delinquir, a cometre actes incívics i a generar problemes de convivència”. El discurs és contundent, directe i connecta amb una part gens menyspreable de la població. Però el problema no és només el que diu Albiol, sinó el buit que deixa darrere seu tot l’entramat institucional que, teòricament, hauria d’entrar en acció quan un municipi es veu desbordat.
Perquè desallotjar 400 persones no és una gestió municipal ordinària. És una emergència social de primer ordre. I pretendre que un ajuntament com Badalona —amb tensions socials estructurals i recursos limitats— l’afronti en solitari és, com a mínim, una irresponsabilitat política.
Els fets ho il·lustren bé. Quan un grup d’aquestes persones va intentar trobar refugi provisional a la parròquia de Nostra Senyora de Montserrat, es van produir protestes veïnals per impedir-ho. L’escena és reveladora: una part de la ciutat percep aquests immigrants com una amenaça, no com a persones en situació límit. I aquesta percepció no neix del no-res. Els conflictes associats a la immigració massiva i descontrolada no es donen als barris benestants de Barcelona ni a les zones d’alt poder adquisitiu. Es concentren allà on la població autòctona ja viu al límit, amb problemes d’habitatge, de rendes i de convivència.
Aquí és on apareix el factor més incòmode: no tots els immigrants generen conflicte, ni de bon tros. La majoria no ho fa. Però una minoria prou visible, sovint vinculada a okupacions, incivisme o delinqüència, acaba estigmatitzant tot el col·lectiu. A això s’hi afegeix un xoc cultural real, que no es resol amb eslògans: usos diferents de l’espai públic, relacions desiguals amb les dones, dinàmiques de convivència incompatibles amb la vida comunitària als edificis. Quan la immigració és massiva i sense control, sense mecanismes d’acollida i integració, el conflicte no és una excepció, sinó una conseqüència lògica.
Ara bé, l’autoritat pública no pot limitar-se a fer complir la llei. Ha de fer-ho garantint la dignitat inherent de cada persona, independentment de la seva situació administrativa. Aquesta dignitat no prové dels papers, sinó del fet de ser humà. I aquí és on la política catalana —i espanyola— fa aigües.
Una part dels desallotjats del B9 treballa i té ingressos. El problema és que aquests ingressos són insuficients per accedir a un mercat de lloguer absolutament desbocat. No parlem ja d’un pis, sinó d’una habitació. La crisi d’habitatge, agreujada durant els anys de govern de Pedro Sánchez, ha convertit la precarietat residencial en un carreró sense sortida.
Davant d’això, la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, va enviar una carta a l’alcalde reclamant la reobertura del centre d’acollida de Can Bofí Vell, tancat fa un any. El centre té capacitat per a unes 50 persones. És a dir, un pedaç. I, a sobre, sense compromisos clars de finançament ni de suport estructural. L’actitud de la Generalitat —exigir, prometre ajuda genèrica i desentendre’s del gruix del problema— és part del conflicte, no de la solució.
La pregunta, llavors, és inevitable: per a què serveixen els governs? Per a què serveixen els Consells Comarcals, la Diputació de Barcelona, amb recursos abundants, o l’Àrea Metropolitana de Barcelona? Totes aquestes institucions semblen especialistes a no intervenir quan la realitat és incòmoda.
El cas de Badalona no és una anomalia. És un avançament de què passa a Barcelona. A la capital, el nombre de persones sense llar creix sense control. Els eixos comercials denuncien la inacció municipal. I l’Ajuntament de Barcelona, governat pel PSC, afirma que ja no pot invertir-hi més… mentre es gasta 250.000 euros en il·luminar la façana de la plaça Sant Jaume per Nadal. Prioritats!
No és casual que en l’últim ple municipal s’hagi produït una aliança insòlita —Junts, BComú, ERC i PP— per demanar la creació de 10 centres per a persones sense sostre, amb l’oposició frontal del PSC. No en volen sentir a parlar, ni a Barcelona, ni a la Generalitat, ni en la coordinació entre ambdues administracions.
Amb l’escàndol afegit d’una llei per a fer front el sensellarisme que fa dos anys que dorm el somni dels justos al Parlament de Catalunya, després que la majoria de partits celebressin la seva entrada al Parlament com a fruit d’una iniciativa popular. ¿No és hipòcrita tot plegat?
Aquí rau el problema de fons: davant una emergència social, no s’adopten polítiques d’emergència. Es deixa que la bola de neu creixi, polaritzi i enquisti el conflicte. Va passar amb l’habitatge. Passa ara amb el sensellarisme. I passarà amb tot allò que combini sous baixos, preus impossibles i immigració irregular utilitzada com a motor estadístic del PIB, encara que després el repartiment sigui obscenament desigual.
Badalona no és el problema. És el mirall. I el que hi veiem no és gens afalagador.
Desallotjar 400 persones no és gestió municipal, és una emergència d’Estat. #Badalona Share on X
Loading ...
