És una evidència històrica que la riquesa i progrés dels països canvia en funció de la capacitat de cada societat d’actuar bé en les diverses circumstàncies històriques.
Catalunya no ha estat sempre capdavantera a Espanya. Aquest és sobretot el resultat d’haver agafat bé el tren de la revolució industrial a principis del segle XIX, però abans d’aquesta data Andalusia i Castella eren les zones riques d’Espanya.
Una anàlisi del PIB i la seva distribució per persona dels països d’Amèrica Llatina i la península Ibèrica de llarg abast, de 1850 ençà, permet observar clarament els grans canvis que s’han produït, observant allò que expressa millor, i que és l’estat de la població. Es pot constatar com entre 1850 i 1925, Espanya va evolucionar en termes positius, passant de la cinquena posició a l’any inicial per darrere d’Uruguai, Argentina, Veneçuela i Portugal, a la tercera el 1900, per situar-se en segon lloc el 1925, només per darrere d’Argentina. Uns anys després, però, es va produir la gran catàstrofe de la Guerra Civil i Espanya es va ensorrar, desapareixent dels primers llocs de la llista. A partir d’aquella desfeta, s’observa ja clarament la recuperació el 1975 on se situa en tercera posició, per ocupar la primera l’any 2000 i que manté des d’aleshores.
En aquesta visió, que hem limitat a observacions cada 25 anys, podem veure encara canvis més espectaculars.
Veneçuela ocupava el primer lloc en renda per càpita des de la meitat del segle XX fins a la revolució chavista. A partir d’aquest moment la seva caiguda ha estat espectacular, el 1975 estava en primera posició, l’any 2000 havia descendit fins a la sisena, i el 2020 s’havia esfondrat fins al lloc dinovè, el penúltim, tenint per darrere només l’empobrit Haití. El seu PIB ha arribat a caure un 75%. És un fet extraordinari i demostra com pot influenciar la política en el benestar d’un país. Sense incórrer en unes magnituds tan insòlites, Cuba també és un altre cas de país que ha passat de xifres del benestar a situar-se entre els últims de la cua. Entre finals del segle XIX i bona part del XX, Cuba està situada en els primers llocs en renda per càpita, concretament el 1925 era el cinquè país d’Amèrica Llatina. Amb la revolució cubana s’inicia un descens que només en els últims, anys amb la reforma econòmica i el turisme, li ha permès una certa recuperació, però tot i així Cuba encara ocupa el lloc setzè entre els 20 països considerats.
En sentit oposat, cal situar Puerto Rico. Les seves institucions, l’estabilitat política, el bon criteri fa que des de 1975 ocupi el segon lloc entre els països més desenvolupats d’Amèrica Llatina i la península Ibèrica. En aquell any per darrere de Veneçuela, i en les dècades més recents tenint només al davant a Espanya. I per assenyalar un últim cas poc citat, cal anomenar la República Dominicana que en l’actualitat ocupa el cinquè lloc d’aquest conjunt d’estats. Malgrat un passat relativament recent, tumultuós i sagnant, només cal recordar la novel·la La fiesta del chivo, de Vargas Llosa. La dictadura de Trujillo va marcar a sang i foc aquest petit país. Però així i tot, ha sabut superar aquesta difícil herència i situar-se en un nivell de benestar considerable en termes d’aquell continent. El contrast encara és més gran si es té present que la República Dominicana comparteix la mateixa illa amb el més desafortunat dels països llatinoamericans, com és Haití. La frontera assenyala en aquest cas d’una forma esclatant la diferència entre la capacitat de les societats i els polítics per dotar-se de bones institucions i fer-les funcionar bé.
Totes aquestes referències serveixen per reflexionar sobre el fet que el benestar de Catalunya, en descens, no és mannà baixat del cel, sinó fruit de l’encert i esforç de la seva societat i dels lideratges, un encert i un esforç que avui més aviat tendeixen a assenyalar, segons les dades, un lent declivi, que si no s’atura, acabarà convertint Catalunya en un país de poques possibilitats i oportunitats.
