Una de les greus limitacions de la nostra societat és que, malgrat que les crisis s’acumulen sense solució, els mitjans de comunicació d’una manera bastant voluble situen el centre d’atenció en un o en altre tema sense contemplar realment la dimensió que en cada moment té aquell problema.
És el que està passant amb l’anomenada verola del mico, que d’ocupar titulars ha quedat absolutament arraconada. No es pot descartar en aquest cas l’existència de pressions i advertiments per part dels poderosos lobbys LGBTI, que veuen en aquesta malaltia una mena d’estigmatització de les seves pràctiques, quan en realitat el que s’indica no és tant a unes persones com el que s’ha dit, unes determinades formes de fer en les relacions sexuals basades en una gran promiscuïtat.
Segons el Centre de Control i Prevenció de Malalties (CDC) dels EUA i en la seva última actualització a 30 d’agost, la verola del mico ja ha infectat a 50.000 persones a tot el món, però el més cridaner del cas és que aquestes infeccions en el seu 99% s’han produït als països que no estan considerants com a zones endèmiques.
La verola del mico té una especial importància per a Espanya perquè en termes relatius és el primer país més afectat i, en termes absoluts, el segon, només per darrere dels EUA que té una població notòriament més gran. Espanya representa el 13,1% dels casos de tot el món, quan l’equivalent en població només significa el 0,73%. Aquestes xifres ja donen una idea de la magnitud del problema que creix sense aturador. En el context europeu, l’últim informe del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitaris del ministeri de Sanitat espanyol, de data 30 d’agost, assenyala que a tota Europa hi ha 15.335 casos. És a dir, quasi una tercera part del total mundial, però Espanya per si sola significa el 43% dels casos europeus.
Cal preguntar-se el perquè d’aquesta magnitud diferencial en el cas espanyol, i la resposta bàsicament cal cercar-la en els grups on aquesta malaltia s’ha estès de manera extraordinària, que són els qualificats eufemísticament pels mitjans de comunicació com a homes que mantenen relacions amb altres homes.
Naturalment, la qüestió central no és amb qui es manté relació, sinó en la multiplicació i l’anonimat d’aquestes relacions sexuals. Aquest és el fet que ajuda a propagar l’epidèmia i que fa difícil el seu control perquè el rastreig no es pot dur a terme amb facilitat. No posar en relleu aquest fet, ni ajuda al grup més afectat, i molt menys encara al conjunt de la població, perquè com més nombrosos són els casos més fàcil és que aquests traspassin de les persones que fan pràctiques de risc a altres que res hi tenen a veure més enllà d’una proximitat personal amb aquelles.
També cal afegir que en el cas d’Espanya el problema està focalitzat en primer terme a Madrid i en segon a Catalunya. Es pot observar com la tendència a l’alça és una corba que té un pendent pràcticament lineal des del 4 de juliol, des d’aleshores el seu ascens ha estat elevat i ininterromput. La comunitat de la capital acumula 2.249 casos. És a dir, la tercera part del total. Catalunya la segueix en proporció i concentra prop del 25% dels casos, quan la població catalana només significa el 16%. I ja a molta distància la que és la comunitat més poblada, Andalusia.
Per tant, hi ha dos factors clau en la identificació del problema: les pràctiques de risc homosexuals basades en la promiscuïtat, i la concentració a Madrid i especialment a Barcelona. De fet, s’estan produint d’una manera molt regular uns 100 casos diaris. Al juliol se’n van declarar una mica més de 3.000 i una xifra lleugerament superior a aquesta el mes d’agost. Aquest degoteig de 100 casos es pot mantenir durant temps, a no ser que la contenció dels brots sigui possible, cosa que fins ara no ha passat. En cas de mantenir-se aquest ritme, estaríem incrementant 3.000 casos cada mes i això és realment una amenaça.
L’aprovació de la vacuna és un pas endavant i la provatura que es farà d’injectar dosis menors, però suficients per augmentar la seva eficàcia, si funciona, pot contribuir a reduir el problema, però no l’eradicarà perquè és una acció que es durà només sobre les poblacions de risc i que té un indubtable caràcter voluntari, i una part de la gent que practica sexe amb altres homes no té gens d’interès a assenyalar-se. D’altra banda, aquesta vacuna, com altres, atenua els efectes de la malaltia, però no l’esterilitza i, per tant, no evita el contagi. S’elimina la simptomatologia i es redueix la càrrega viral i això dificulta la transmissió, però no l’erradica completament. En conseqüència, és un pal·liatiu, tanmateix, no la resposta.
Atenció al futur de la verola del mico. De moment ha vingut i té tot l’aspecte de voler quedar-se. Una nova epidèmia a afegir als nostres mals precedents.
