Des de Converses no ens cansem de dir-ho i repetir-ho: la Unió Europea, malgrat el seu discurs oficial, és incapaç de defensar els seus interessos geopolítics més fonamentals.
Fa uns dies aquest diari es feia ressò de dos episodis recents que demostraven un cop més l’extrema feblesa geopolítica de la UE: el primer fou la catastròfica visita de la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen a Lampedusa, i el segon la postura inflexible del Vell Continent envers el conflicte d’Ucraïna, a pesar que s’ha convertit en una guerra de desgast sense sortida militar a la vista.
Ara ens arriba una altra notícia que hauria de fer posar els pèls de punta: la invasió per part d’Azerbaidjan de les regions armènies en disputa, i la neteja ètnica per part d’aquest país d’ètnia turca contra els cristians armenis que sembla ja haver començat davant la inacció dels països europeus.
Els fets que han conduït fins aquí són els següents.
El 2020, en plena crisi mundial de la Covid, l’Azerbaidjan llançà una ofensiva contra la regió del Nagorno-Karabakh habitada pels armenis, Artsakh. El tradicional valedor de la causa armènia, Rússia, no s’oposà activament a l’agressor en bona part perquè el nou govern del país havia decidit cercar suports entre els països occidentals.
L’Azerbaidjan justificà l’ofensiva en el dret internacional perquè l’Artsakh és oficialment seu arran d’una decisió administrativa de l’època soviètica. Tanmateix, la regió està habitada des de fa més de mil anys per cristians armenis, com els nombrosos monestirs i esglésies medievals que s’hi troben demostren.
Des de l’ofensiva del 2020, la població armènia de l’Artsakh ha patit un progressiu estrangulament per part de la dictadura azerbaidjanesa. La situació empitjorà amb la invasió russa d’Ucraïna de febrer del 2022, que desvià definitivament l’atenció política i els recursos materials del Kremlin.
Europa i els Estats Units des d’aleshores han mostrat un cert interès pel destí del petit país del Caucas. Per exemple, la UE llançà el gener del 2023 una missió d’observació civil (EUMA). Nancy Pelosi, la presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, visità Erevan pocs mesos abans. A més, precisament uns dies abans de l’atac definitiu azerbaidjanès tingueren lloc els primers exercicis militars entre tropes nord-americanes i armènies.
De poc han servit tots aquests gestos per dissuadir l’Azerbaidjan de dur a terme l’assalt final contra el bastió armeni de l’Artsakh. Un assumpte que se solucionà en menys de 24 hores el passat 20 de setembre, deixant uns quants centenars de morts en ambdós bàndols.
Després de la reeixida ofensiva, ja s’han constatat els primers combois civils que abandonen l’enclavament cap al territori internacionalment reconegut com a armeni. Tant les organitzacions humanitàries presents sobre el terreny com el govern armeni estan advertint del perill que l’èxode esdevingui massiu, convertint-se en una neteja ètnica per part d’Azerbaidjan en tota regla.
Costa creure que Europa no hagi intervingut amb més fermesa abans, sobretot tenint en compte el precedent de la guerra dels Balcans dels anys 90, quan foren els Estats Units, i no pas els europeus, els que acabaren intervenint militarment per evitar més barbaritats.
Però és que a més, a Armènia la situació és encara més flagrant ja que les víctimes són cristianes, i per tant culturalment properes a la població europea, mentre que l’agressor és una dictadura que a més actua amb el suport actiu del president Erdogan, i Turquia ha esdevingut un important rival de la UE.
Quina legitimitat pot tenir Brussel·les per reivindicar els drets, per exemple, de la minoria rohingya de Myanmar, si és incapaç de defensar el seu proïsme armeni?
Però evidentment, dir aquestes veritats és políticament incorrecte i implica ser titllat d’extrema dreta. Fins aquí ha arribat la pèrdua de rumb d’Europa.
En definitiva, els esdeveniments recents d’Armènia demostren un cop més la incompetència i inoperància de la UE en matèria d’estratègia. I la falta és encara més greu perquè la mateixa Von der Leyen es vanta de tenir “la Comissió més geopolítica de la història”.
Des de Converses no ens cansem de dir-ho i repetir-ho: la Unió Europea, malgrat el seu discurs oficial, és incapaç de defensar els seus interessos geopolítics més fonamentals. Click To Tweet
Loading ...
