El 1968 l’Editorial Destino va crear el Premi Josep Pla de narrativa. El 1973 el va guanyar la novel·la Andrea Víctrix, del mallorquí Llorenç Villalonga.
L’any 1974 la vaig comprar, la vaig llegir i la vaig guardar a la biblioteca. És un escrit que pertany al gènere de la literatura utòpica personificat per un personatge androgin: Andrea Víctrix. La novel·la és una sàtira del món actual basat en el turisme, amb una civilització abocada a la decadència i a la mort, i que transcorre en un futur pròxim. La novel·la se situa a Mallorca, a una Mallorca desconeguda (ara s’anomena Turclub), on tot passa sobre la base que “El progrés no es pot aturar”.
Des de fa temps −tal com evolucionen els esdeveniments en la nostra civilització i de quina manera s’ha transformat el turisme a Mallorca i arreu del món− recordava vagament passatges de la novel·la i em rodava pel cap rellegir-la. Quan les grans ciutats turístiques i, sobretot, les de la conca mediterrània, s’han manifestat contra aquesta massificació… l’he rellegit! Han passat cinquanta anys.
Llorenç Villalonga i Pons
És un escriptor mallorquí (Palma 1897-1980) que amb les seves novel·les del Cicle de Bearn (Mort de Dama, 1931; Bearn o la sala de les nines, 1956; La novela de Palmira, 1952 i L’hereva de donya Obdúlia o Les temptacions,1964) va fer un retrat perfecte de l’inici i certificació de la decadència de l’aristocràcia mallorquina fins a la seva defunció.
Aquest cicle és un xic irregular, però molt interessant pel retrat satíric de la Mallorca més conservadora i per l’imaginari tan ampli amb personatges que surten d’un llibre per entrar en un altre i dialogar entre ells.
Bearn és una de les novel·les cabdals de la literatura catalana de tots els temps, al costat de Vida privada de Josep Maria de Sagarra, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Incerta glòria de Joan Sales i Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra.
El 1973, després de treballar-hi durant dotze anys Villalonga publicà Andrea Víctrix, una novel·la distòpica, una sàtira del món actual mallorquí abocat a la decadència i a la mort, un viatge en el món de la ciència-ficció en el que l’autor relata com la societat mallorquina desapareix sota la mirada dels mateixos que l’han defensat fins a la fi.
Com diu en la Introducció «la tragèdia radica en aquest punt: estem vivint una revolució que tergiversa la sensibilitat i la moral clàssiques. S’acosta probablement una mutació». Aquesta mutació avui ja no es redueix a Mallorca sinó a tota la humanitat i amb Andrea Víctrix, Villalonga continua amb la seva croada contra el món deshumanitzat del futur, assistint a la lluita entre el romàntic protagonista que vol aturar el progrés i la civilització que vol assimilar-lo.
És la Nova Colonització exercida per les nacions riques d’Occident, pels estaments internacionals (ONU, OMS, UNESCO…) i per les grans empreses multinacionals químico-farmacèutiques sobre les nacions.
Què és una distopia?
El 1516 Tomàs Moro publica la seva obra Utopia. En ella Moro concep l’estat ideal d’una república imaginària, una república que, com indica el seu nom en grec, és un “no lloc”, un projecte de “difícil realització”. És com l’Edèn de la tradició jueva-cristiana, o el “més enllà” dels Camps Elisis dels grecs. Una cosa gairebé perfecta, pràcticament inabastable.
La Utopia de Moro va ser un nou gènere que s’interrelacionava amb la literatura, la política i la filosofia. Utopia és una situació ideal, imaginària en la qual Moro critica la societat del seu temps. És un paradís on no hi ha propietat privada, amb feina per a tothom, on a ningú no li falta res ni ningú no té més que els altres, amb tolerància religiosa i on el vici i la violència no existeixen… La idea no era del tot original, ja que Plató a La República o Sant Agustí a La Ciutat de Déu ja plantegen aquesta situació.
Amb el pas del temps sorgeix la Distopia, la cara oposada a la Utopia: una societat pretesament perfecta que esdevé un malson, una “utopia negativa”, una concepció imaginària d’una societat organitzada d’una manera opressiva i totalitària.
Sembla ser que el primer a utilitzar aquest terme va ser el britànic John Stuart Mill el 1868 en un discurs al Parlament en el que criticava certes mesures del govern irlandès. Però quan realment s’introdueix el concepte és amb les novel·les Erewhon de Samuel Butler (1872), Senyor del món de Robert Benson (1907) o Nosaltres de Yevgueni Zamiatin (1920). Amb Un món feliç (1932) Aldous Huxley inaugura la “trilogia distòpica” que continuaran George Orwell amb 1984 (1949) i Ray Bradbury amb Farenheit 451 (1953).
Andrea Víctrix de Villalonga forma part d’aquest entorn. És una reformulació de l’univers d’Un món feliç on es descriu els efectes desastrosos de la societat tecnològica de l’era moderna. S’avança al seu temps per descriure, com si fos un oracle, la decadència i l’autodestrucció de la civilització que ens ha tocat viure, del món perdut de l’aristocràcia mallorquina, de la contraposició de l’individu davant la massa alienada i sense consciència pròpia.
Villalonga sentia angúnia davant l’arribada massiva de nouvinguts, nou-rics anglesos i alemanys, tan diferents de l’elegància de les classes benestants i l’aristocràcia mallorquines en les quals ell mateix s’adscrivia. Però això ha acabat afectant no només a la societat mallorquina sinó a tota la humanitat.
Andrea Víctrix
Ens trobem a l’any 2050 i el protagonista és un escriptor, un heroi romàntic, congelat l’any 1965 i que es desperta 85 anys després, amb una aparença d’edat d’uns 30 anys. Coneix Andrea Víctrix −un ser androgin, encantador i monstruós a la vegada, Ministre del Plaer i Conseller Econòmic, amb un cos asexual i estilitzat propi dels millors moments de l’estatuària grega− que és qui el condueix al llarg del relat per mostrar-nos aquest món basat en el consumisme i la destrucció constants de l’humanisme.
El protagonista es troba amb un món deshumanitzat, una societat mallorquina que desconeix, una Mallorca totalment entregada i dominada pel turisme, per la disbauxa sexual i per l’explotació dels recursos naturals. Ja no es diu Mallorca, sinó Club Turista del Mediterrani (o Turclub com se l’anomena correntment), una terra amb quatre-cents cabarets, tres mil cinemes i milions de transistors però en la que molta gent viu anguniada pels pocs recursos i els molts excessos.
En un moment determinat, davant aquest nou viure a Turclub, el narrador vol convèncer Andrea dels avantatges de com es vivia en el seu temps:
Li vaig parlar del meu temps, de la llar i dels fills, de les catedrals gòtiques, de la majestat de la litúrgia, de la bellesa dels camps de blat, i, transportat per uns moments a la primera joventut, vaig enumerar els plaers del futbol quan els esports no eren encara comerç, de la sang circulant normalment per les venes sense necessitat d’estimulants, i del dormir reparador sense hipnòtics…
Tot això ha desaparegut i al seu lloc estem contemplant un món on la tecnologia ha passat a ser una cosa semblant a un nou Déu, a ocupar l’espai metafísic: el narrador es troba en un món on els seus antics valors han estat trastocats. Per Villalonga és el símptoma del fracàs de la civilització, la catàstrofe al qual la modernitat ens aboca: la fi del gènere binari, de la distinció de la societat entre homes i dones. El que per certs moviments suposa una desitjada utopia per a ell és un malson.
Sota l’eslògan del dogma imperant El Progrés no es pot aturar −que apareix en tots els cartells lluminosos escampats per tot arreu en detriment de l’agricultura i la natura− i de la propaganda radiofònica constant, els habitants són obligats a comprar electrodomèstics per fer rutllar l’economia. Als infants se’ls inculca, des del bres, la fórmula d’Einstein, l’acte de fe: E=mc2 (símbol suprem de la tecnificació); atacar la fórmula és un crim sense remissió. També s’organitzen viatges de cap de setmana a la lluna…
Tothom estava obligat a beure l’Hola-Hola, «la beguda de la cordialitat» −màxim sagrament internacional que pertanyia a la més poderosa firma de l’Europa Unificada, «el gerent de la qual era un autèntic hermafrodita»−. Havia esdevingut la beguda oficial i de la qual no se’n podia blasfemar. Els nins nascuts al Centre de Reproducció de la Mediterrània es batejaven amb Hola-Hola.
Estem en una societat on s’ha instaurat l’hedonisme com a totalitarisme, on hi ha hagut un alliberament farmaco-pornogràfic imperatiu dels cossos. Els habitants es veuen abocats a treballar, a endeutar-se i a drogar- se, en un cicle del qual no en poden sortir. El Soma (record d’Un món feliç de Huxley) revitalitza artificialment el cos, però escurça el temps de vida.
El Gremi de cambrers era l’alta noblesa del país. Segons les lleis vigents tothom havia d’acatar aquesta casta que tan influeix en el progrés de la indústria turística i hotelera. En els bars i cafès totes les consumicions eren líquides, a base de sucs sintètics i medicamentats, per això les dentadures degeneraven i s’explicava la profusió de dentistes que hi havia. Als restaurant servien fruita sintètica i suc de taronja que no és de taronja; no arriba a distingir la carn del peix ni el sexe de la gent…
−Avui el sexe està sobrepassat, és un accident sense importància…
−I l’amor?
−Estimi la Humanitat, el Partit Únic… A poc a poc arribarà a comprendre la nova moral. Ahir tancaren a la presó un individu que escrivia una novel·la…
El futbol havia desaparegut. Els directius només es preocupaven de fitxatges i propagandes… Fins i tot, arribaren a simular, per ciutats llunyanes, allà per illes perdudes del Pacífic, partits que sols existien damunt els papers de les oficines i els escenaris de la TV… Tot, a la fi, s’enfonsà en el marasme i en la burocràcia.
El relator s’adona que això ja no és l’Illa de la calma… «−Em trobo dins un món que no entenc» i no sap quin és el seu lloc en aquesta societat.
Llegir avui Andrea Víctrix ens fa adonar de la visió tan actual del turisme i del món en decadència que es va imaginar Villalonga ara fa cinquanta anys, una societat que desapareix inexorablement davant la mirada impotent dels que l’han defensat fins a la fi.
És la gènesi d’un tipus d’imbecil·litat moral dels nostres dies que va portar Villalonga a elaborar −probablement sense saber-ho− algunes profecies:
La crisi del model actual de turisme, una indústria que dona el pa, però que fa malbé l’Illa, esgota els recursos i estén les seves arrels per tots i cadascun dels turons i costes de la geografia mallorquina; l’arraconament de les lletres; treballar per comprar; la indústria i la tècnica com a nova religió; fàbriques de procreació; la relació entre l’economia i la indústria del plaer… Cada vegada es fa més difícil de diferenciar Turclub de l’actual Mallorca: lliurada al turisme de masses, a les grans corporacions, als rics nouvinguts, a l’alliberament sexual i amb episodis d’excessos del turisme desbocat, tal com veiem des de fa temps a molts llocs de l’illa. És la descomposició de l’actual societat, dels seus costums…
Llegir avui Andrea Víctrix ens fa adonar de la visió tan actual del turisme i del món en decadència que es va imaginar Villalonga ara fa cinquanta anys Share on X
Loading ...
