Analitzar la política catalana és caure en la depressió

El problema de l’anàlisi regular de la política catalana és que, o bé tens una salut mental de ferro, o tens una gran indiferència pel país, o bé acabes deprimit.

Ho constaten una vegada més els últims fets. ERC, d’una banda, afirma jugar la carta dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030 que són, seria quasi innecessari dir-ho, uns jocs espanyols. Aquest és l’únic escenari. Com és possible al mateix temps voler fer creure que es vol emprendre un camí a curt termini per dur-los a terme o almenys per posar-los sobre la taula de manera decisiva?

Alhora, aquests jocs d’hivern, que no quadren amb l’escenari independentista, aconsegueixen generar encara més divisió i tensions, tant en el si de Catalunya com fora.

Internament, la posició d’ERC no acontenta a ningú, per raons diferents, però a ningú. Ni a JxCat pel que veu de jocs espanyols, ni a la gent de Colau perquè consideren la iniciativa molt poc ecològica. A més ha aconseguit enverinar encara més les relacions amb la veïna Aragó. En aquest terreny el govern de Catalunya juga irresponsablement amb la situació dels catalans que, per raons econòmiques, de necessitat o de vincles familiars, mantenen relacions intenses amb la resta d’Espanya, i que es veuen obligats a suportar les reaccions adverses dels plantejaments, moltes vegades excloents, del mateix govern català, com passa ara amb els JJOO d’hivern.

Ser antipàtic amb les comunitats més properes no és cap virtut política i sí que és tot el contrari. En les relacions amb Madrid teòricament disposem d’un pes decisiu. Està prevista la reunió de la comissió bilateral, i  quan vulgui Sánchez, la taula de diàleg, però les perspectives són pobríssimes. Pel que fa a la comissió bilateral, encara estan resolent els traspassos de les beques que és una qüestió d’inicis de segle, i parlen com a cosa extraordinària del traspàs de la formació sanitària.

Mentrestant, el PNB sense tantes taules ni comissions, ha aconseguit un nou bingo assegurant ara l’important traspàs de la qüestió de l’ingrés mínim. De fet, la negociació catalana és tan pobre que ni tan sols s’ha obtingut el pagament del deute generat per part de l’estat de la disposició addicional tercera del 2008.

I en aquest context, va Aragonès i assenyala que concretarà una proposta estratègica consensuada per la independència, el 14 de febrer. Serà l’enèsima proposta en els darrers anys, que a més cap dels altres partits implicats ni les associacions tenen ni idea del seu contingut en aquests moments de la pel•lícula.

Mentre, la política catalana segueix el seu depriment curs entre bruixes i sobresous, perquè ara el Parlament de Catalunya no només ha pagat a persones per no treballar, dietes de desplaçament per no viatjar, sinó que ara es coneix que paga uns triennis substanciosos, perfectament injustos, a la gent que hi treballa.

Mentre això passa, el barraquisme torna amb força a la mateixa ciutat de Colau i en llocs tan emblemàtics com al voltant de la plaça de les Glòries. És difícil assenyalar tots els emplaçaments, perquè en realitat ni els ajuntaments, ni la Diputació, ni l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ni la Generalitat saben quants n’hi ha, on són i quanta gent hi viu. Major ignorància sobre un fet tan lamentable és impossible.

I també en els mateixos dies es produeixen fets tan lamentables com el tractament que donen als càrrecs polítics del Departament d’Interior al major dels mossos, Josep Lluís Trapero, el càrrec uniformat de més alta graduació que, després de ser destituït, s’ha vist relegat a un despatx provisional que té tres taules, una cadira, cap armari ni calaixos. És realment impresentable el tracte que donen a la persona de Trapero, perquè en ell es concentra avui el rang més alt possible. Algú s’imagina a un general de la Guàrdia Civil en un forat de despatx en aquestes condicions? Es fa molt difícil veure alçada institucional amb tot el que fa avui en dia la Generalitat, que en teoria ens representa a tots.

I mentrestant, TV3 torna a aparèixer com l’ombra necessària de l’enèsim cas de corrupció a l’afer Triacom que investiguen conjuntament els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil, i que pot implicar potencialment, malgrat que en aquest moment no pesa sobre ell cap acusació, a David Madí, un assessor que va ser clau en la trajectòria política d’Artur Mas i en l’anomenat “estat major” del procés. Investigar no significa poder finalment acusar, i la presumpció d’innocència ha de prevaldre sempre, però són massa vegades les que TV3 apareix com a focus de l’ús il•lícit de diners per part de tercers.

Està per estudiar la història dels milionaris que ha fabricat la televisió pública de Catalunya amb els diners de tots els catalans. Quan aquest treball vegi la llum, l’escàndol tindrà unes proporcions colossals.

En cotxe o caminant per Barcelona, heu tingut algun incident amb un patinet o bicicleta?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.