- Sempre ha governat en minoria aplicant l’avantatge del règim municipal, molt presidencialista, que confereix àmplies capacitats a l’alcalde. El resultat ha estat que ha imposat les seves mesures, no ja sense consens sinó sense majories clares, en algun cas vulnerant tota prudència democràtica com és l’aplicació de les superilles i el tramvia per la Diagonal, que no compta ni amb el suport del plenari municipal ni amb l’opinió ciutadana perquè no ha volgut consultar-la. Molt parlar de participació, però a l’hora de la veritat l’ha convertit en una ficció en la qual els grans temes no es voten i sobre els més petits es passen el porro entre 4 sense control democràtic dels resultats. Vegi’s si no el pitafi dels carrils bici a la Via Augusta, un model de “participació”.
- Després de 8 anys i centenars de milions d’euros té molt poc a mostrar en termes concrets. La seva campanya es fonamenta de manera escadussera en el que ha fet, i aposta molt pel què farem, pintant de color verd, i encara es recolza més en el victimisme. Aquell poderós corrent woke que diu que, malgrat que estiguis al poder siguis tu sempre la víctima.
- Totes les seves grans línies d’actuació han acabat en un rotund fracàs. Vegi’s si no el cas espectacular de l’habitatge. A Barcelona el 2016 es van fer 304 habitatges de protecció oficial, 150 l’any següent, 428 el 2018, 286 el 2019 i 933 el 2020. És fins on hi ha dades oficials de l’Idescat. En tot aquest període, que comprèn 5 anys, ha fet poc més de 2.700 habitatges. Una xifra ridícula en relació amb els seus compromisos i que queda lluny de satisfer les necessitats de la ciutat. És la tònica habitual de les seves promeses.
- Es va comprometre a reduir el turisme, a canalitzar-lo i a descongestionar les àrees més sobrecarregades. Fins i tot va arribar a construir un gran hotel a la cruïlla Diagonal amb Passeig de Gràcia que ha estat substituït per habitatges de luxe. El resultat és escandalosament contrari a les seves promeses. El turisme envaeix àmplies zones de la ciutat, està fora de mare i Barcelona va avançant progressivament cap al model venecià. Precisament actuacions com les del carrer Consell de Cent hi ajuden d’una manera extraordinària.
- Criticava els grans esdeveniments econòmics a Barcelona perquè considerava que no eren rendibles per a la major part de la ciutat i d’aquesta posició extrema i radical s’ha passat a tota la contrària. La pleitesia que rendeix al Mobile és total i es va a la caça i captura de tot esdeveniment que pugui ser rendible, com han fet sempre tots els consistoris precedents.
- I què dir de tot el que està relacionat amb l’ecologia, la contaminació i les zones verdes. Segons l’índex de la qualitat de l’aire de l’Idescat, que s’elabora a partir dels resultats dels principals contaminants, la situació de Barcelona des del 2016 fins al 2021 ha millorat molt poc i de fet si s’observen les xifres es veu que els canvis importants es produeixen el 2020, a conseqüència de l’aturada d’activitat que van donar als grans confinaments. Pel seu valor màxim, la qualitat de l’aire ha empitjorat reduint el seu índex i allunyant-lo del valor 100, que és el bo. Mentre el valor mitjà ha millorat en 8 punts però, sobretot a conseqüència de la caiguda del període covid. Com que no disposem de dades per al 2022, impedeix veure quina ha sigut la trajectòria posterior. Colau parla que ha reduït la contaminació, és una veritat a mitges. L’única constància que hi ha que sigui així és en el cas del diòxid d’hidrogen, que no és el problema més important, mentre que la contaminació per micropartícules, una de les més perilloses, no ha registrat una millora significativa. I què dir dels parcs i jardins, que presenten una deixadesa extraordinària pel que fa a l’estat de la seva vegetació. No hi ha hagut cap gran transformació de zones verdes, al contrari, deteriorament. Ni recuperacions de patis interiors més enllà de l’herència inicialment rebuda en el seu primer mandat.