Altres aspectes sobre el canvi de denominació de jardins de Mossèn Cinto Verdaguer

A manera de complement a l’article d’Enric Casanovas, “Collboni i l’eliminació de la memòria religiosa a Barcelona. Ara toca mossèn Cinto Verdaguer.”, pot ser d’utilitat fixar-se també en altres aspectes que fan d’aquest canvi de nom una ruqueria sense cap valor.

Com que la inquisició laïcista postmoderna no pot tirar pel dret, ho fa de manera esbiaixada. En el cas de les tres Santes dels carrers de Gràcia, va esgrimir la fal·làcia que “la dona” també s’ha d’empoderar en el nomenclàtor dels carrers, com si les santes foragitades no fossin dones. I és que l’interès real només era fer-les desaparèixer.

I ara, com que mai n’hi ha prou, la seva censura ha tornat a actuar: la Gaseta Municipal de Barcelona acaba de publicar (27 de març) “l’informe preceptiu favorable sobre el canvi de denominació de Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer (Montjuïc) per la de Jardins de Jacint Verdaguer”.

Informació del diari El Punt Avui (14-12-2024): “Espais Escrits, la Fundació Verdaguer, els Amics de Verdaguer, la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris, la Societat Verdaguer i el Museu d’Història de Barcelona es van conjurar per demanar un canvi de nom per a l’espai i que es passin a anomenar jardins de Jacint Verdaguer, sense el “mossèn”. I ho han aconseguit”

Davant el prestigi d’aquestes entitats, fa por enfrontar-s’hi i esmenar-los la plana. Tanmateix, la justificació que exhibeixen seria per riure, de tan ridícula, si no fos la malèvola intenció que pretén dissimular i que no és altra que la supressió de la paraula “mossèn”.

En efecte, l’article del diari citat puntualitza que “La proposta vol destacar l’excel·lència del poeta del poble en l’àmbit de la literatura, i no simplement la seva condició eclesiàstica.”

Una bombolla argumental que peta per implosió, talment un forat negre: el fet d’escamotejar-li a Verdaguer la qualitat de mossèn no contribueix de cap manera a destacar la seva qualitat de poeta. Al contrari. Les dues qualitats, la de mossèn i la de poeta, estan integrades en la mateixa persona i són indestriables. A més, si Verdaguer és “el poeta del poble”, la realitat és que el nom amb què el poble l’apreciava i en parlava, com a poeta, era el de “Mossèn Cinto”, no “Jacint Verdaguer”.

N’és un testimoni el poema que li va dedicar Joan Maragall (1 novembre 1902):

“Per a la tomba de Mossèn Cinto”

 Aquí jau el Poeta. Tot un poble

vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant:

l’esplendor de la parla catalana

damunt la tomba va restar immortal.

Curiositat: Josep Pla, al final del llibre “Notes del capvesprol” (1976), cita així el poeta: “Fou Mossèn Verdaguer el qui redreçà la llengua i la literatura.”

Tot indica, doncs, que tant la promoció com l’aprovació d’aquest canvi de nom obeeixen a una fòbia irracional envers la paraula “mossèn”, fins al punt que no s’han pogut aguantar de netejar-la, com si fos una brutícia repugnant, del nom del poeta. De retruc, ara hi ha qui reclama que als jardins de Mossèn Costa i Llobera també els netegin d’aquest “mossèn” que hi fa tan lleig.

Només els hauria calgut deixar de mirar-se el melic barceloní per adonar-se que Catalunya està plena de carrers que s’anomenen de “Mossèn Cinto Verdaguer”, però aquesta realitat, lluny de cohibir-los, més aviat els deu estimular a tirar endavant la seva tasca laïcitzadora i exportar-la a altres municipis.

De tota manera, com que la seva argumentació és tan esquifida, s’afanyen a treure de les golfes l’espantall del franquisme tot esgrimint que els jardins es van batejar amb el nom actual l’any 1970, sota règim franquista i mandat de l’alcalde Porcioles. Un xantatge amb què amenacen els repatanis que no aplaudeixin el canvi, als quals titllaran de feixistes, i si no n’hi ha prou els penjaran la llufa d’integristes o d’ultracatòlics. La llufa, però, la fan ells, perquè no saben, o no volen saber, que el carrer Mossèn Cinto Verdaguer de Manlleu va rebre aquest nom l’any 1931, a fi de celebrar l’inici de la segona República.

Però ja que hi són, encara la fan més grossa: al nom Jacinto li treuen la “o” i el deixen amb la “t” a l’aire. Menystenen tres fets cabdals:

1. que “Cinto” és un escurçament de Jacinto, no de Jacint.
2. que el poeta signava les seves cartes en català com a Jacinto Verdaguer Pvre.
3. que en el poemari “Roser de tot l’any” va dedicar al dia del seu Sant, 16 d’agost, un poema titulat “A Sant Jacinto” en el qual figura aquest vers: “lo flairós nom de Jacinto”.

Però tant se’ls en dona: “Jacint” va amb l’uniforme normatiu i vesteix més que Jacinto, sempre, és clar, que no porti el barret de mossèn, que fa venir mal d’ulls, de cap i de ventre als setciències anticlericals que tallen el bacallà.

D’altra banda, deuen tenir la sensibilitat poètica ben esmussada, ja que menyspreen la sonoritat harmoniosa del nom original, “Jardins de Mossèn Cinto”, i no perceben que en el nom modificat, “Jardins de Jacint Verdaguer”, hi ressona de mala manera el so “Ja”, que es repeteix en dues paraules molt properes. El resultat és un embarbussament per a qui ho pronuncia i una cacofonia per a qui ho escolta. Han comès una grolleria imperdonable.

Sigui com sigui, aquests eminents i poderosos personatges han aconseguit satisfer, un cop més, la seva dèria de purificar els noms de carrers, places i jardins de vestigis catòlics.

Quedem, doncs, a veure-les venir, no sigui que a Mossèn Costa i Llobera també li escapcin el “mossèn” i al carrer “Fra Luis de Granada” li retallin el “Fra”, a fi que ressalti la seva tasca com a escriptors, per no citar les maleses que podria patir el carrer “Rector de Vallfogona”.

En conclusió, que els “Jardins de Mossèn Cinto” han passat a anomenar-se, sense remei, “Jardins de Jacint Verdaguer.” I punt. Sembla mentida que una bajanada tan malgirbada com aquesta s’hagi arribat a perpetrar, però és així. Mossèn Cinto no s’ho mereix.

Diagnòstic: es tracta d’un canvi sense cap ni peus que no té altra explicació que el complex ideològic-genotípic d’una colla de sapastres que s’han begut l’enteniment. A veure si els agafa un bon còlic que els inciti a purgar-se i fer net de tanta estupidesa com traginen. Ben segur que tots hi guanyaríem.