Acord Marc de Windsor del 27 de febrer: el Regne Unit ha arribat a un nou plantejament més pragmàtic amb la UE sobre el Brexit

Els últims anys el Brexit ha estat un drama, un vertader terratrèmol amb rèpliques que ha impedit el retorn del sentit comú a la política britànica.

Alguns especialistes han escrit que “el Brexit  ha perdut en tres anys tot el llustre i apunta al panteó de les grans desfetes de la política britànica, al costat de Suez i la guerra de l’Irak, un projecte fundat en la bogeria, marinat en la fantasia,  suportat per un nacionalisme anglès esbojarrat, ple de contradiccions i venut a base de mentides,  un  exemple de  populisme en estat pur“.

S’estima que el Brexit ha costat el 5,5% del PIB britànic i ha causat una baixada d’impostos d’uns 100.000 milions d’euros. També han baixat  la productivitat, la inversió i el comerç.

Les grans promeses del Brexit no s’han complert.

El suposat  potencial de la iniciativa Global Britain només ha resultat en quatre nous tractats amb tercers països, la política antimigratòria ha causat carències de mà d’obra, l’Índia  ha sobrepassat el PIB britànic,  els tipus d’interès són més alts que els de l’eurozona, el benestar social decau, proliferen les protestes  i l’autosuficiència ha resultat una il·lusió. Avui el Regne Unit travessa una situació molt difícil, amb un 10% d’inflació i un gran descontentament  social.

Els conservadors britànics són els grans culpables del Brexit.

Va ser un tory, David Cameron, qui va convocar amb arrogància l’any 2016 el referèndum del Brexit ad maiorem gloriam suam i el va perdre. Segons algunes enquestes, l’avantatge que porten  els laboristes als conservadors de cara a les pròximes eleccions (possiblement l’octubre del 2024) és superior al vint per cent.

Si els britànics acudissin avui a les urnes, patirien la derrota més gran en un segle, i la seva presència a la Cambra dels Comuns quedaria reduïda a 45 escons, per darrere de l’SNP (Scotish National Party) escocès, que seria l’oposició oficial.

La popularitat dels conservadors està en caiguda lliure, després de catorze anys en el poder, amb cinc primers ministres els darrers  set anys i després de la caiguda ignominiosa dels seus dos últims líders, el frívol Boris Johnson i la il·luminada Liz Truss.

La Gran Bretanya post Brexit havia de ser un Eldorado, però s’assembla més aviat a una sèrie popular de la televisió  britànica, anomenada Happy Valley, que presenta un país econòmicament deprimit i socialment fracturat.

Liz Truss ha intentat reivindicar-se atribuint la seva caiguda a una conspiració de l‘establishment  d’esquerres i lidera un grup de cinquanta diputats que demanen menys impostos. Boris Johnson continua ordint entre bastidors una possible tornada, mentre s’embutxaca milions pronunciant conferències. El Partit de la Reforma de l’inefable  mentider ultradretà, Nigel Farage, guanya adeptes.

Malgrat tot, l’actual primer ministre conservador d’origen hindú, Rishi Sunak, ha apostat per recuperar el sentit comú i tranquil·litzar els mercats després de les provocacions de Truss, tornar un aire de normalitat a la política, establir objectius assequibles  i treballar moltes hores a l’ombra, sense cridar l’atenció. Els tories tenen un gran problema de sobrevivència i Sunak s’ha proposat superar-lo.

D’aquí neix l’Acord Marc de Windsor (The Windsor Framework) signat amb la UE el proppassat 27 de febrer.

Aquest Acord significa el començament d’una nova era a les  relacions entre el Regne Unit i la UE.  És un acord  prou subtil per a satisfer a les dues parts en conflicte. S’ha pogut materialitzar després d’una trobada de Sunak amb la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen. Per donar més solemnitat i pompa a l’ocasió, la diplomàcia europea ha rematat la feina prenent el te amb el rei Carles III al seu castell de Windsor.

A la presentació de l’Acord, Sunak ha declarat el següent.

“Han desaparegut les tensions comercials i polítiques entre les dues parts, hi ha una gran cooperació en la defensa contra l’agressió de Putin, així com  una gran entesa en seguretat energètica i en la lluita contra el canvi climàtic, el Regne Unit ha sigut admès al programa Horizon d’investigació científica i les dues parts es volen comportar com a amics i aliats en un món hostil. Avui hem canviat el protocol original i presentem el nou, Acord Marc de Windsor. Gràcies a ell, hi haurà un intercanvi comercial més suau i fluid al llarg de tot el Regne Unit, es protegirà el lloc que correspon a Irlanda del Nord dins de la nostra Unió i quedarà salvaguardada la sobirania del poble nordirlandès“.

El gran tema pendent que s’havia de resoldre era l’existència d’una frontera entre Irlanda del Nord i la resta de la Gran Bretanya.

La República d’Irlanda, estat membre de la UE, es convertia en la nova frontera externa del Regne Unit després d’abandonar la UE. La qüestió que es plantejava era com protegir  el mercat interior de la UE sense una separació física en mig de l’illa d’Irlanda.

L’Acord del Divendres Sant de 1998 va posar fi a dècades de violència sectària. El Protocol d’Irlanda del Nord, la fórmula acordada pel Regne Unit i la UE, va consistir a retenir Irlanda del Nord dins del mercat interior de la UE i l’espai duaner comunitari. Els controls després del Brexit s’haurien de fer en el mar d’Irlanda que la separa de Gran Bretanya.

A partir de l’entrada en vigor d’aquell Protocol, tots els productes que viatjaven des de Gran Bretanya  (formada per Anglaterra, Escòcia i Gales; si se li suma Irlanda del Nord, passa a denominar-se  el Regne Unit) a Irlanda del Nord o viceversa haurien de sotmetre’s als controls duaners, sanitaris i fitosanitaris corresponents.

Varen augmentar els tràmits burocràtics  i els costos operatius d’aquelles empreses britàniques que comerciaven amb el territori  nord-irlandès. La comunitat protestant d’Irlanda del Nord, sempre susceptible, va protestar enèrgicament en contra de la solució adoptada. Tot plegat va quasi portar a les dues parts en conflicte a una guerra comercial.

La difícil qüestió s’ha resolt a l’Acord Marc de Windsor establint un carril verd per als productes destinats a la província del Nord  i un altre de vermell, amb més controls i declaracions de duanes, per als destinats a la República d’Irlanda i la resta de la UE.

Més complexes i obtuses són  les qüestions que fan referència a la jurisdicció i sobirania, sobre les que Brussel·les ha fet concessions que va negar a tots els primers ministres predecessors de Sunak.

L’Assemblea de Stormont (Irlanda del Nord) podrà establir “un fre d’emergència” a l‘aplicació de noves normatives comunitàries a la província amb el suport d’almenys trenta parlamentaris de dos partits, i els tribunals nord-irlandesos seran la primera instància en l’adjudicació de disputes comercials.

Però el Tribunal Europeu de Justícia continuarà sent l’àrbitre últim com a defensor del mercat únic, un concepte que fins ara havien rebutjat els unionistes i els euroescèptics més recalcitrants de la Cambra dels Comuns.

És probable que alguns continuïn amb aquesta posició. Boris Johnson ha estat callat com un mort. El DUP (Partit Unionista de l’Ulster) no ha beneït amb entusiasme l’Acord i ha demanat temps per a estudiar la lletra petita i que els seus advocats  considerin si existeix o no  una renúncia de sobirania.

La recepció oferta a Von der Leyen pel rei Carles III ha aixecat una gran polseguera, perquè se suposa que el monarca no ha de fer política, i a la Gran Bretanya no hi ha res més polític que el Brexit.

Als euroescèptics i unionistes del DUP no els ha agradat, perquè sembla que és posar el segell reial a l’Acord de Windsor, amb una posada en escena molt preparada, digna d’un Oscar. L’explicació oficial és que ha estat idea de Palau, sense cap paper de Downing Street i un simple gest de cortesia per parlar de tot.

Ara falta per veure si algú aixeca la mà i objecta l’Acord. O si pel contrari el DUP s’apunta a la festa i permet la represa del govern autonòmic d’Irlanda del Nord, liderat pel Sinn Fein com a guanyador de les últimes eleccions i que fa un any que està bloquejat.

És el requisit que  posa el president nord-americà Biden per visitar la província a l ‘abril per commemorar el 25 è. aniversari dels acords de pau del Divendres Sant. Un avís seriós a tots els implicats. Sunak està pressionant els unionistes nord-irlandesos a acceptar l’acord amb la UE. Avisa que impulsarà l’Acord sense o amb  el suport del DUP.

Els nord-irlandesos fa més d’un any que estan sense govern a Belfast.

Els unionistes es negaven a moure fitxa fins que Londres no executés canvis en el Protocol. De moment  no han donat suport a Sunak, però tampoc li han retirat. En qualsevol cas, serà complicat que hi hagi govern a Belfast el 10 d’abril,  25 è. aniversari dels acords de pau. Sunak s’ha compromès a sotmetre a votació el nou pacte amb Brussel·les  a la Cambra dels Comuns. No ha fixat data. Vol que tant unionistes com euroescèptics tinguin temps d’inspeccionar-lo en detall. Ell  contempla l’acord com definitivament tancat.

Després d’un període ple d’escàndols, Rishi Sunak ha retornat una certa dignitat al Partit Conservador. La política britànica recupera la seva imatge tradicional  de credibilitat i competència. La cara somrient  d’Úrsula von der Leyen a la roda de premsa conjunta oferta al castell de Windsor ho deia tot. La presidenta de la CE es mostrava alleujada d’estar tractant amb un negociador seriós en lloc d’un showman, com Boris Johnson. Ella es va referir  diverses vegades a Sunak com a “estimat Rishi” i va elogiar la seva honestedat, fiabilitat i valors.

L’Acord Marc de Windsor marca l’inici d’un nou capítol a les relacions entre el Regne Unit i la UE, segons paraules de Sunak, allunyat de les amenaces que en el seu dia va esgrimir Boris Johnson i que varen estar a punt de desembocar en una guerra comercial entre les dues parts.

La frontera entre la República d’Irlanda i la província britànica d‘Irlanda del Nord és l’única terrestre que existeix entre el Regne Unit i la UE, llevat de la de Gibraltar, sobre la qual encara no s’ha arribat a un pacte.

En l’horitzó polític del Regne Unit hi ha tres dades clau.

La primera, les pròximes eleccions generals, que tindran lloc abans del 2025, que podrien desembocar en un govern laborista.

La segona, les eleccions presidencials americanes el novembre de 2024. El vincle amb Washington no travessa el seu millor moment i no ha arribat la nova i forta  “relació especial” desitjada per  Londres.

La tercera, la revisió quinquennal de l’Acord comercial amb la UE, que es produirà el 2025  i que podria donar el tret de sortida a una nova política europea britànica.

Amb una Global Britain que trontolla, hom es pregunta a quin paper aspira el Regne Unit en un món dominat pels  Estats Units, la Xina i una UE entremig a la qual el Regne Unit ja no pertany.

“El Regne Unit ha perdut un imperi i no ha trobat encara el seu paper en el món“, deia  encertadament Dean Acheson fa unes dècades. Serà difícil pretendre ser una potència internacional si el Regne Unit no és capaç d’establir una relació fluida amb la realitat inqüestionable  que és avui la UE, malgrat no haver arribat encara a l’estatus de veritable actor global  ni assolit la seva unió política federal.

L’Administració Biden no té el biaix antieuropeu de Donald Trump i ja ha fet saber que les “relacions especials“ amb el Regne Unit han de passar necessàriament per una entesa amb la UE.

El més probable és que passi un temps fins que la realitat evidenciï a la majoria de britànics que fora de la UE hi ha més inconvenients que els avantatges promesos.

Acreditats analistes estan convençuts que els britànics, tard o aviat, s’atansaran altra vegada a Brussel·les, però no ho faran com si no hagués passat res, sinó que hauran d’admetre el seu error i oferir garanties que no tornaran a marejar les institucions comunitàries per unes idees supremacistes i nacionalistes radicals que els han portat a l’actual arraconament, malgrat ser una potència sòlida de tipus mitjà.

Les pròximes eleccions britàniques, previstes per a abans de 2025, després de catorze  anys de governs conservadors, poden suposar  un canvi de rasant a les relacions entre el Regne Unit i la UE.

 Loading ...