Acord de comerç i Cooperació UE

Primer aniversari del Brexit: res a celebrar?

El mes de desembre de 2020, el primer ministre britànic, Boris Johnson,  celebrava la sortida del Regne Unit de la UE amb la signatura d’un Acord de Comerç i Cooperació amb la UE. Al cap d’un any,  són cada vegada més evidents  els  perjudicis  que el  Brexit  està causant a  l’economia britànica, malgrat que els  costos i beneficis encara no s’hagin  calculat de manera oficial. Això és així  perquè el govern britànic no ha implementat plenament aquell Acord  i  perquè   la pandèmia  ha eclipsat el Brexit. El seu impacte econòmic  ha quedat efectivament ocultat per l’impacte més gran (de moment) del coronavirus.

Segons un estudi publicat pel prestigiós think tank britànic Centre for European Reform, el comerç de mercaderies mesurat el mes de setembre de 2021 va ser un 11.2% inferior al que el Regne Unit hauria tingut en cas de continuar  essent   membre del mercat interior i de la unió duanera de la UE.  Un altre estudi de la Universitat d’Oxford indica que el percentatge d’exportacions i importacions en relació amb el PIB ha baixat, i que  l’impacte negatiu a llarg termini del Brexit sobre el PIB britànic es pot estimar en un 4%.

A finals de 2021, Boris Johnson no estava, per tant, en condicions de celebrar gaires coses. El primer ministre s’enfrontava a un reguitzell de males notícies:

Rebel·lions dins del seu propi grup polític conservador, desfeta tory  important en una elecció parcial, gran irritació popular després d’haver-se publicat la notícia de  què  el primer ministre i  col·legues seus havien organitzat i participat en  festes durant els confinaments del 2020, etc. El revés potser més fort  li va arribar  el 18 de desembre, quan  Sir David Frost, ministre i  cap negociador del Brexit, va dimitir tot proclamant obertament la seva frustració per la incapacitat  governamental  de tirar endavant una agenda postBrexit  prou ambiciosa. Frost va ser una figura clau a les llargues  negociacions del Brexit amb la UE. En els darrers mesos,  havia mantingut intenses rodes de negociacions amb el vicepresident de la Comissió Europea, Maros Sefcovic, per a superar les diferències sobre la implementació de l’anomenat Protocol per a Irlanda del Nord, pensat per a evitar una frontera física entre les dues Irlandes a fi de no perjudicar el procés de pau.

Davant d’aquest panorama, els líders del partit laborista declaraven que en el Govern de Boris Johnson imperava “el caos i confusió“.

Alguns  problemes  importants del primer ministre s’atribuïen als seus defectes personals, tals com  arrogància, comportaments erràtics, oblits incomprensibles, decisions  estrafolàries, menyspreu de normes elementals de conducta, etc. Deixant de banda la seva tradicional hostilitat respecte a la UE, que no ha facilitat precisament  les relacions entre les dues parts, els fets estan demostrant que  Frost tenia raó en les seves acusacions centrals.

El govern britànic, en contra de les promeses inicials de Johnson i dels conservadors més radicals anti UE, navega a la deriva sobre el  Brexit. És evident que el ritme de creixement de l’economia britànica ha disminuït, que  s’han conegut importants dificultats en subministres i que la sortida de la UE ha perjudicat les perspectives del país.  Les previsions del mateix govern britànic indiquen que, a llarg termini,  el Brexit suposarà una rellevant pèrdua de productivitat, que es calcula pels  voltants del 4%.

El problema per a Londres no és tant el tipus de Brexit adoptat, sinó el rebuig d’acceptar la realitat dels fluxos comercials.

L’exemple més clar del marasme és  el cas d’Irlanda del Nord. Aquesta  qüestió  és la més important de les moltes  no resoltes des de l’adopció de l’Acord de Comerç i Cooperació amb la UE del mes de desembre de 2020. El Regne Unit va triar un Brexit de  “màxima  sobirania” i de “control nacional“, a costa d’abandonar el sistema comercial de la UE. Aquesta, conscient de la fragilitat de la pau a l’Ulster, va oferir un acord especial en virtut del qual Irlanda del Nord continuava pertanyent al mercat interior i a la unió duanera europea.  Així s’evitava imposar una “frontera dura“ entre les dues Irlandes, la del Nord i la República d’ Irlanda. Això suposava  l’establiment de controls duaners  al Mar d’Irlanda, un acord específic del tractat de sortida de la UE que el Regne Unit va signar i que subseqüentment Lord Frost va qualificar d’”inacceptable” i que, a més, va intentar d’incomplir, sense aconseguir-ho.

L’Acord vigent estableix que Irlanda del Nord continua vinculada al mercat únic comunitari, per la qual cosa les mercaderies que creuen aquell territori i la resta del Regne Unit han de passar controls duaners als ports de la regió, de manera que s’asseguri que les fronteres entre les dues Irlandes continuï sent invisible, element clau per al procés de pau i l’economia de l’illa en el seu conjunt.  Les vacil·lacions britàniques entre aquestes  dues opcions són pertorbadores:  escapar del marc normatiu  de la UE o acceptar les regles del mercat interior europeu. Londres també rebutja posar Irlanda del Nord sota l’autoritat del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE), cosa inadmissible per part Brussel·les.

Boris Johnson necessita una bona dosi de realisme.

Irlanda del Nord no pot estar al mateix temps dins i fora del sistema comercial de la UE.  També cal reconèixer, per una banda, que els controls duaners a mar obert són cars i complexos  i,  per altra banda, que una relació comercial privilegiada amb la UE és molt convenient per a Irlanda del Nord,  una de les regions més pobres del Regne Unit. Londres ha de valorar els costos i els beneficis de la seva  divergència amb la UE i actuar en conseqüència. La Comissió Europea ja fa temps que s’ha manifestat  sobre el protocol d’Irlanda del Nord. Està oberta a solucions creatives, però no està disposada a renegociar l’Acord.

Després d’un any de la signatura de l’Acord de comerç i de Cooperació amb la UE i  dos anys després que fos negociat el  Protocol sobre Irlanda del Nord,  les dues parts continuen bloquejades en una disputa sobre com aplicar el Brexit a l’Ulster sense provocar disrupcions comercials o sense trencar la pau entre les dues Irlandes. Si això no s’aconsegueix, el Regne Unit podria veure’s temptat d’aplicar l’article 16 de l’Acord Comercial i de Cooperació, una clàusula d’emergència que permet a les dues parts la suspensió de parts de l’acord si creuen que no estan funcionant bé.  Això podria conduir a una perillosa carrera d’amenaces, represàlies i contrarepresàlies.

Però les dimensions i les conseqüències del problema de l’Ulster van molt més enllà.

La majoria de nord-irlandesos es van oposar al Brexit i ara estan comprovant que  és un verí a causa dels problemes de subministrament, la burocràcia i els controls duaners. El Partit Unionista Democràtic (DUP)   fundat pel reverend Paisley, fins ara majoritari, va cometre l’error tàctic de donar suport a la sortida de la UE, i ara pressiona perquè Londres trenqui els acords amb Brussel·les. El seu suport ha caigut als sondejos a un escanyolit 15%, mentre que el Sinn Fein, l’antic braç polític de l’IRA, ha obtingut un 26%. Si aquesta tendència es fes realitat a les eleccions de la primavera, els fills de l’IRA es convertirien en la força majoritària a l’Ulster i nomenarien el primer ministre, cosa que els protestants difícilment acceptarien. Aquest moment de possible gran canvi, de canvi veritablement existencial, s’acosta més i més. Una victòria del Sinn Féin a les dues bandes de la frontera seria una revolució en molts sentits i acostaria la reunificació de l’illa. El sud recuperaria els sis comptats perduts, però heretaria una factura de 12.000 milions d’euros l’any, la despesa pública amb què Londres subvenciona l’Ulster.

Una victòria del Sinn Féin a les dues bandes de la frontera seria una revolució en molts sentits i acostaria la reunificació de l’illa

Després d’un any de l’acord sobre el Brexit, el Regne Unit no solament coneix importants dificultats comercials i econòmiques per la seva causa, sinó que també comprova el fracàs de la seva nova estratègia de nostàlgia imperial,  anomenada Global Britain. La gran alternativa comercial d’establir un acord comercial amb els Estats Units s’ha evaporat. Els nous acords amb Austràlia i el Japó són poc rellevats.

Les crítiques contra Boris Johnson continuen pujant de to al Regne Unit. El partit tory sembla cansat  d’aguantar-lo i els laboristes comencen a aixecar el cap. El partit conservador va posar Johnson al capdavant per executar el Brexit i guanyar les eleccions, però ara desconfia del seu populisme, del seu ego i d’un programa- en paraules d’un diputat- “perillosament socialdemòcrata, basat en l’intervencionisme estatal  en comptes de l’esperit de lliure empresa, que en lloc de trencar les cadenes de la UE està acostant la nostra economia a les d’Europa continental“.  

Els defensors més radicals del Brexit somiaven en impostos baixos i en menys regulacions. Desitjaven que  el Regne Unit es convertís en una mena  de Singapur-on-Thames.

Però el cas és que molts votants prefereixen encara el model social-democràtic europeu.  El govern de Boris Johnson ha apujat considerablement el salari mínim i ha augmentat impostos per pagar la sanitat, incomplint les seves promeses. La capacitat del primer ministre de desenganyar a uns i altres és molt alta.  Es podria trobar en la situació d’haver guanyat una batalla, ara fa un any, i d’estar a punt de  perdre la guerra. Churchill, a qui ell es voldria  assemblar, va guanyar la guerra, tanmateix va perdre les següents eleccions davant dels laboristes.

Les males notícies per a Boris Johnson  no paren d’arribar. Les relacions amb França  s’han refredat,  primer a causa de  la signatura recent de l’acord AUKUS -una aliança militar entre els Estats Units, Regne Unit i Austràlia-  i després pel conflicte pesquer.  L’independentisme escocès guanya terreny, així com la possibilitat  de la reunificació de les dues Irlandes, tot gràcies al Brexit.

La majoria d’analistes coincideixen en afirmar que, a mitjà i llarg termini, el balanç del Brexit serà negatiu. Que per al Regne Unit serà molt mal negoci i, en menor grau, també per a la UE.

Enquestes recents indiquen que la majoria de britànics reconeixen el gran error de la convocatòria del referèndum de 2016, per culpa d’un David Cameron enfollit,  i són partidaris de la reincorporació del Regne Unit  a la UE.

Els fills de l’IRA es convertirien en la força majoritària a l’Ulster i nomenarien el primer ministre, cosa que els protestants difícilment acceptarien Click To Tweet

Creus que la taula de diàleg tindrà algun resultat bo per a Catalunya?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.