Regne unit UE

La Gran Bretanya postbrexit es posiciona en el món amb la marca Global Britain

Dean Acheson, secretari d’Estat nord-americà, en un famós discurs pronunciat a l’Acadèmia Militar de West Point l’any 1962, va dir que Anglaterra havia perdut un imperi i no havia trobat el seu paper en el món.  Avui es pot dir que encara no l’ha trobat, com ho demostra  el referèndum innecessari sobre el Brexit i les seves conseqüències.

Acheson  es referia a una Gran Bretanya que era “una mini gran potència“ recolzada per un soft power que li proporcionaven el fet   incontestable   de  la universalitat del seu idioma, un exèrcit dotat d’armes -incloent les nuclears- que anaven  més enllà de les seves necessitats i les seves possibilitats pressupostàries, un seient permanent en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides  -immerescut si es compara amb altres potències  no representades-, un bon servei diplomàtic, una gran capital global financera i de serveis  com és Londres   i un establishment polític que  (fins a l’arribada del Brexit) havia sabut trobar  un equilibri entre el pragmatisme i l’idealisme, la moral i l’economia, les forces del mercat i els drets humans. Els anglesos s’havien fet creditors d’una fama de  poble equilibrat, assenyat, que creu en la naturalesa empírica de la vida, amb  malfiança de les teories i encara més de les ideologies.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

El desgavell del Brexit ha fet miques aquell equilibri, així com  el realisme tradicional de l’establishment polític britànic.

El periodista i escriptor Lluís Foix, bon coneixedor del Regne Unit, explica en un llibre recent com li ha costat d’entendre  “com un poble tan pragmàtic hagi caigut en un debat carregat de mentides  i contradiccions que encara avui els manté dividits i enfrontats“. “El nacionalisme exaltat ha produït el gran caos i l’esquizofrènia del Brexit. Les emocions han guanyat als interessos i els britànics s’han trobat amb una crisi de la qual no saben com sortir“ (Una mirada anglesa, Columna, 2021).

Abans del Brexit (2016)  i després de l’entrada del Regne Unit a la CEE (1973), la política exterior britànica reposava sobre tres pilars: 1) una “relació especial“ amb els  Estats Units, 2)  un europeisme  sovint a desgrat o a la contra, però   favorable   a la construcció d’un mercat interior únic  i a l’ampliació continuada del nombre d’estats membres de la UE,  pensant que ambdues coses  afavorien  els seus interessos; un europeisme  fermament oposat   a tota pretensió d’avançar cap a una federació política europea, i 3) un multilateralisme  reforçat per la globalització. Després del Brexit, la relació amb Europa ha deixat de ser un pilar bàsic de la política exterior britànica,  la “relació especial“ amb els Estats Units és més un desig britànic que americà  i està per veure  si  el multilateralisme li funciona millor al Regne Unit fora de la UE que dins.   

El Brexit és una ferida autoinfligida per la nostàlgia de l’imperi i una realitat que malauradament pot durar, malgrat  que alguns acreditats analistes pensen que  no seria gens estrany que un govern de Londres tornés a demanar algun dia, més aviat que tard,  la readmissió al club europeu  en funció, una vegada més, dels seus interessos.   

En qualsevol cas, després del Brexit,  el Regne Unit   segueix sense saber on és el seu lloc en el món.  El seu líder populista, Boris Johnson,  està tractant  de  posar-hi  remei a la seva manera. Ell  ha anat improvisant darrerament el concepte d’una  “Gran Bretanya global“ (Global Britain), política i geogràficament dispersa, líder d’una  Commonwealth líquida   de la qual formen part 53 països, ancorada  en la vella teoria de Lord Palmerston, dues vegades primer ministre en el segle XIX, segons la qual  “Anglaterra no té amics ni enemics eterns, només interessos eterns“.

En la recerca interminable  de trobar un nou  lloc al món amb el seu vell imperi desmantellat,  com una potència política  i econòmica europea solitària, de mida mitjana, recentment fugida de la UE mitjançant un referèndum populista ple de  promeses falses  (fakes),  el Regne Unit comandat per  Boris Johnson acaba de fer un pas important: ha fet públic  un  document  de més de cent pàgines, que tracta de definir la visió del primer ministre sobre el paper del seu país en el món a l’horitzó 2030.  Ha arribat el moment de fer   valdre el  concepte idealitzat de Global Britain, que molts contraposen amb ironia al  concepte  probablement més realista de  little England  (petita Anglaterra).   

El títol del document és el següent:  Global Britain in a competitive age. The Integrated Review of Security, Defence, Development and Foreign Policy (Gran Bretanya global en una era competitiva. Una visió integrada sobre seguretat, defensa, desenvolupament i política exterior).

Les seves primeres pàgines contenen  una  benvinguda a càrrec del primer ministre. Estan inspirades en el famós lema  populista del Brexit: let’s take back control from Brussels  (reprenem el control  alliberant-nos de Brussel·les). Són pàgines amb flaire de  l’èpic  aroma  literari  propi de Winston Churchill,  a qui Johnson admira i  tracta d’emular: “Havent abandonat  la UE, el Regne Unit ha començat un nou capítol de la seva història. Navegarem oberts al món, serem lliures per comerciar al nostre ritme, beneïts  per l’existència d’una xarxa global d’amics i socis i per  l’oportunitat que tenim de  forjar amb ells unes relacions noves i més profundes. El nostre Acord de Comercial i de Cooperació amb la UE ens proporciona una llibertat per fer les coses de manera diferent i millor, tant des del punt de vista econòmic com polític. A partir d’ara, l’agilitat i la rapidesa d’acció ens permetran ser més útils als nostres ciutadans, tot augmentant  la nostra prosperitat i seguretat.  Aquest país pot aconseguir grans coses. Tenim un soft power únic que comprèn el món sencer. Poques nacions estan millor situades que la nostra per superar els desafiaments que tenim al davant, però hem d’estar disposats a canviar la  manera de fer i adaptar-nos a un nou món que emergeix al nostre voltant“.

L’avantatge que està  agafant el Regne Unit sobre la UE en matèria de  vacunació contra  la covid  és presentada amb orgull per Boris Johnson com a  prova de què el Brexit funciona. Aquest fet fa viure a Johnson una hora dolça. La vacunació a hores d’ara de la meitat dels britànics, contra un percentatge molt més petit de la població de la UE, ha disparat la seva popularitat.

El primer ministre presenta  en el document Global Britain la seva visió de futur del seu país a l’horitzó 2030.

Es basa en  quatre grans objectius: 1)  aconseguir una Unió més forta, més segura, pròspera i resilient, 2) una nació pragmàtica i responsable amb una perspectiva global, 3) una superpotència científica i tecnològica, i 4) una Unió adaptada a un món molt competitiu utilitzant  les pròpies  fortaleses: defensa i seguretat, ciència i tecnologia, lideratge diplomàtic, soft power i lideratge  del canvi climàtic.

El document  amb prou feines  parla de la UE, més enllà de dir que  “el nostre Acord Comercial i de Cooperació amb la UE ens dona llibertat per fer coses millor i de manera diferent“.   Europa ja no és el  focus prioritari d’interès britànic. El nou focus prioritari és  la regió de l’Indo-Pacífic.

És la primera vegada que el Regne Unit  declara obertament que el que passi  en aquella regió del món  és important no solament per motius de comerç i prosperitat, sinó també en termes de defensa i diplomàcia. En virtut d’aquest important canvi d’òptica, un subtítol adequat del document hauria pogut ser Global Britain pivots to Asia (la Gran Bretanya global pivota cap a Àsia) (rèplica del lema pivot to Asia  que  va utilitzar Barak Obama per presentar la  seva nova política exterior  que ja prioritzava Àsia sobre Europa).

Fa inicialment un elogi de les societats democràtiques. “La democràcia liberal i els mercats lliures continuen essent el millor model per a l’avançament social i econòmic de la humanitat“.   Declara després com a objectiu essencial la seguretat dels ciutadans.  El Regne Unit vol ser líder en ciència i tecnologia, així com  un hub global en serveis i digitalització. Vol liderar el canvi climàtic i la conservació de la biodiversitat.

Totes les pàgines del document  respiren optimisme sobre el paper que podrà jugar en el món un Regne Unit independent de la UE.

El document significa un exercici important de reformulació dels principis de la  política exterior i seguretat britànica  dels últims temps.  L’administració de Boris Johnson es proposa  un  ferm rearmament  justificat per  les “amenaces creixents“ que constitueixen Rússia i la Xina. Aquest rearmament vol ser  respectuós amb els compromisos britànics amb l’OTAN. Les paraules  “era competitiva“ que figuren  en el títol del document fan  referència  a una competència que va molt més enllà de l’econòmica o comercial. Es parla “d’una gamma creixent d’amenaces, militars, tecnològiques i doctrinals“.

Rússia constitueix “una amenaça important i activa“. Pequín suposa un perill contra els interessos britànics pels seus ímpetus expansionistes, la seva “progressiva militarització“ i “la creixent afirmació de la seva força al tauler internacional”, però al mateix temps  se’l considera un soci econòmic amb qui es poden fer grans negocis. També es vol  establir una nova relació amb l’Índia, Japó i Corea del Sud de cara a servir de  contrapesos a l’expansió de la Xina. Gran Bretanya dedicarà dotze mil milions d’euros a la renovació del seu arsenal d’armes.  Es preveu un increment del 45 % de les ogives nuclears, que passaran de les 180 actuals a 260. De totes maneres, el nombre de caps nuclears britànics seguirà essent molt inferior al dels Estats Units (3.880) i Rússia (4.300).

Com a senyal inequívoc de les seves intencions de pivotar cap a l’Àsia, Boris Johnson  acaba d’anunciar que el portaavions nuclear de la Royal Navy HMS Queen Elizabeth es desplegarà pròximament a l’Oceà Índic i a l’est d’Àsia, portant a bord 35 avions ultramoderns que no són  britànics sinó pertanyents a  la marina dels Estats Units, la potència amb qui es vol seguir mantenint una “relació especial“. A més de les amenaces geopolítiques que constitueixen Rússia i la  Xina -davant de les quals els Estats Units continua essent el principal garant de la seguretat d’Occident- es considera probable l’aparició de noves pandèmies, catàstrofes mediambientals i atemptats terroristes, sobre les quals cal estar molt atent i, sobretot, preparats.  En matèria de desenvolupament, Londres intentarà tornar a dedicar un 0,7 % del seu PIB a ajuda exterior “quan les circumstàncies ho permetin“.

Les primeres reaccions sobre el document no han trigat a arribar. Alguns parlamentaris britànics han declarat que  “el seu contingut va molt més enllà de descriure’ns l’arribada d’una era de competència, ja que el que realment descriu és l’arribada  d’una nova era de guerra freda“. Altres  parlamentaris s’han queixat de què el document atorga excessiva importància a temes de defensa i oblida parlar de  reformes prèvies necessàries a introduir en l’envellit sistema econòmic britànic  (augment de la productivitat, reforma de l’educació) i polític (reforma constitucional de caràcter federal) per poder ser forts i independents en un món de gegants.

Moscou s’ha afanyat a denunciar la decisió del Govern britànic d’augmentar el sostre màxim del seu arsenal nuclear, un moviment sense precedents des de la caiguda de l’URSS que frena el desarmament progressiu dels darrers trenta anys. “Lamentem molt que el Regne Unit hagi triat el camí de l’augment de les seves armes atòmiques; cap amenaça no emana de Rússia”, ha assegurat el portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov.  

El Japó s’ha mostrat especialment satisfet per la nova política exterior britànica que prioritza la regió  Àsia-Pacífic- Índic.

Japó és esmentat en  el document britànic com a país clau  de la regió, al costat de  Corea  del Sud, Austràlia, els deu països de l’Associació de Països del Sud-est Asiàtic (ASEAN)  i  l’Índia. Tòquio  ha proposat un nou acord comercial, una millor entesa en defensa   i el seu  suport a l’intent britànic de reformar  l’Organització Mundial del Comerç (OMC). També  ha ofert al Regne Unit adherir-se a l’acord  TPP (Transpacific Parnership), un acord internacional de lliure comerç  liderat pel Japó després de la renúncia de participació dels Estats Units durant l’administració Trump, del  qual la Xina no forma part,  compost per  11 països: Austràlia, Brunei, Canadà, Xile, Japó, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, Perú, Singapur i Vietnam.

Un informe que acaba d’aparèixer, publicat pel ministeri japonès de comerç, assenyala que, a conseqüència del Brexit, el nombre d’empreses  japoneses establertes al Regne Unit  ha baixat entre 2014 i 2019 de 1.084 a 951, mentre que el nombre d’empreses japoneses instal·lades als Països Baixos, Alemanya, França i Itàlia en el mateix període de temps ha augmentat  de manera significativa.  Boris Johnson es proposa redreçar ràpidament aquesta  mala conseqüència econòmica  del Brexit.

L’avantatge que està agafant el Regne Unit sobre la UE en matèria de vacunació contra la covid és presentada amb orgull per Boris Johnson com a prova de què el Brexit funciona Click To Tweet

És necessari un nou partit de centre catalanista?

Loading ... Loading ...

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú