Acabarà havent-hi noves eleccions a Espanya?

La pregunta és més pertinent que mai, donat que en poques hores l’escenari s’ha mogut substancialment. Que aquest moviment correspongui a una comèdia o a la realitat és molt difícil d’esbrinar i, per tant, el més prudent és constatar que el moviment hi és i que de confirmar-se deixaria penjada d’un fil molt prim la investidura de Sánchez.

Poques hores després que Sánchez optés per ser el mut de l’obra al Congrés dels diputats, s’esplaiava a gust en una reunió de la social democràcia europea, donant per descomptat que tornaria a governar. Però ai las! Aquesta aparent certesa va quedar esvaïda quan un antic fantasma es va fer present.

En el debat al Parlament de Catalunya sobre la situació política, ERC i JxCat van reeditar iniciatives passades, presentant una resolució en la qual condicionaven el seu vot per la investidura de Sánchez a resoldre l’amnistia i al fet que al llarg de la legislatura s’emprengués la negociació pel referèndum, i es concretés el compromís ja ara. Cal dir que si les paraules tenen valor –ja se sap que en política en tenen molt poc- el text parlamentari rebaixa substancialment les exigències formulades per Puigdemont, perquè de les condicions prèvies només la de l’ús de les llengües al Congrés s’ha fet efectiva, però el seu equivalent a la UE no està gens clar que s’assoleixi. No se sap com es concreta l’amnistia, encara que això és comprensible, perquè pot produir-se més endavant, i no ha aparegut a escena el mecanisme independent per verificar els acords. En aquest sentit, Puigdemont ha afluixat sensiblement els seus plantejaments inicials.

Però la introducció d’un cert i indeterminat compromís a tractar sobre el referèndum ha disparat totes les alarmes al PSOE i s’ha forçat a sortir amb una declaració rotunda que de cap manera això es produirà. Ja se sap que la rotunditat en el partit de Sánchez val molt poc i ningú se la pren seriosament. Només cal recordar com negava l’amnistia fa pocs mesos. Per tant, el que ara és un “no” rotund es pot transformar en alguna fórmula d’acceptació. El que passa és que el PSOE es veu molt cenyit ja per la polèmica sobre l’amnistia, no ja fora de les seves rengles, que l’afecta molt poc, sinó dins de sectors del socialisme que no veuen gens clara l’evolució del partit en aquesta matèria.

Per acabar-ho d’adobar, només faltava la resposta del secretari de la Conferència Episcopal Espanyola a preguntes dels periodistes refusant l’amnistia bàsicament per raons jurídiques. Cal recordar que aquest bisbe auxiliar de Toledo abans de ser secretari general de la CEE i portaveu, va ser membre del Consell Episcopal pels Afers Jurídics ,que és un òrgan consultiu que té la institució eclesial. Per tant, diguem que parla des d’un determinat rigor jurídic. Evidentment, no és una nota o una declaració de la CEE, sinó una posició personal però d’un cert pes.

Sumat i debatut, Sánchez ha de filar prim perquè els murs de contenció no cedeixin davant l’embat que nega la condició bàsica, la de l’amnistia, i precisament la més mínima insinuació sobre el referèndum el que fa és ajudar a la seva demolició.

El procés de negociació continua obert i la qüestió es juga ara molt de cara a la galeria. Aconseguirà Sánchez obviar tota referència al referèndum i anar a resoldre d’alguna manera, encara que no sigui amb aquest nom, l’amnistia? O bé ERC i JxCat necessiten desesperadament que quedi clar, malgrat que sigui per a més endavant i en una data indeterminada, que el referèndum per la independència continua viu i no mort i enterrat, com ho consideren avui en dia molts decebuts de l’independentisme?

Cal recordar en aquest sentit tres dades:

1. La reducció substancial de diputats, no ja independentistes sinó procedent de l’originari bloc nacionalista. Només 14.
2. Ben recent, la baixa afluència a la Diada.
3. Procedent de la segona onada del baròmetre d’opinió del CEO de 2023; els partidaris de la independència són el 42%, mentre que els contraris sumen el 52%. És una de les diferències més grans que s’ha produït, malgrat que, cal puntualitzar-ho, des de juliol del 2019, els vots favorables a la independència són minoritaris, però ara assoleix un dels seus màxims, 10 punts de diferència. Una altra dada ben recent, va correspondre el juny del 2022 i la distància era d’11 punts. Fora d’aquestes excepcions, els “nos” superen els “sis”, però per 4, 5, 6 punts d’avantatge.
   També és bo recordar que en la sèrie del CEO que es remunta al juny del 2015, hi ha 3 períodes molt marcats. Un, que va d’aquella data fins al juny del 2017 en el que els avantatges entre els partidaris i contraris a la independència són mínims i la victòria d’uns o altres fluctua. L’octubre del 2017 i fins al març del 2019 es configura una nova posició en la qual el “sí” a la independència guanya sempre. I aquesta circumstància canvia al juliol d’aquell any i es manté fins ara amb el “no” victoriós.

   Una conclusió possible d’aquestes dades és que només una activació molt potent de la reivindicació independentista dona alguna possibilitat, si no absolutament certa, que s’acabés imposant almenys en el paper en un hipotètic referèndum. Però mentre l’escenari continua com fins ara és evident que la victòria del “no”, també sobre el paper, està garantida.

 Loading ...